El que diré a continuació és un tòpic com una casa de pagès, però no per això resulta menys cert. Judit Martín (l’Hospitalet de Llobregat, 1976) és una actriu que no necessita presentació. Llicenciada en Belles Arts i forjada en el teatre d’improvisació i en els circuits més alternatius de la comèdia, actualment és una cara coneguda pel gran públic, sobretot gràcies a les seves intervencions televisives a Està passant. Tot el que ha fet l’actriu fins ara, des de treballar amb Pallapupas als hospitals fins al teatre d’improvisació o els espectacles amb la seva companyia Dejabugo, ha portat Judit Martín fins a un present molt dolç. No és un acudit: es diu Judit Martín i Dulcet. Després de fer teatre amb Berta Prieto o el col·lectiu Las Huecas, ara protagonitza amb Berto Romero Pizza movies, la nova pel·lícula de Carlo Padial. Com Tilda Swinton, podem afirmar que Judit Martín és un gènere en si mateixa, perquè la seva faceta de creadora es filtra a cada projecte i sarau en què participa. Poseu una Judit Martín a la vostra vida.
Forjada en els circuits més alternatius de la comèdia, viu un moment dolç al teatre i la televisió; ara s’estrena al cinema protagonitzant ‘Pizza movies’ EL PAÍS
El que diré a continuació és un tòpic com una casa de pagès, però no per això resulta menys cert. Judit Martín (l’Hospitalet de Llobregat, 1976) és una actriu que no necessita presentació. Llicenciada en Belles Arts i forjada en el teatre d’improvisació i en els circuits més alternatius de la comèdia, actualment és una cara coneguda pel gran públic, sobretot gràcies a les seves intervencions televisives a Està passant. Tot el que ha fet l’actriu fins ara, des de treballar amb Pallapupas als hospitals fins al teatre d’improvisació o els espectacles amb la seva companyia Dejabugo, ha portat Judit Martín fins a un present molt dolç. No és un acudit: es diu Judit Martín i Dulcet. Després de fer teatre amb Berta Prieto o el col·lectiu Las Huecas, ara protagonitza amb Berto Romero Pizza movies, la nova pel·lícula de Carlo Padial. Com Tilda Swinton, podem afirmar que Judit Martín és un gènere en si mateixa, perquè la seva faceta de creadora es filtra a cada projecte i sarau en què participa. Poseu una Judit Martín a la vostra vida.
Pregunta. Pizza movies és una pel·lícula que lliga molt bé amb tota la seva trajectòria. Després de veure-la, vaig tenir la sensació que l’hauria pogut escriure vostè. Com li arriba aquesta proposta?
Resposta. Fa uns anys vaig fer la sèrie Doctor Portuondo amb Carlo Padial, i un dia em va dir que volia fer una pel·lícula amb Berto Romero i jo de protagonistes. En aquell moment vaig pensar “tant de bo”, perquè són aquelles coses que passen sovint: algú et diu “un dia hem de fer alguna cosa junts!” i no acaba passant mai. Que el Carlo em digués això em va agradar molt, perquè encara que ara sigui una persona totalment mainstream (i en soc molt conscient), vinc del món més alternatiu, dels marges. Sempre he tingut el cuquet de mirar cap a l’underground, i el Carlo és el paradigma de tota aquella època dels primers vídeos a YouTube, del Go, Ibiza go, l’univers dels Venga Monjas… Són una colla de gent que sempre he admirat.
Que hagin aconseguit fer la pel·lícula és increïble, comptant amb els nivells de feina que teníem tant el Berto com jo
P. Amb la seva companyia Dejabugo (que va crear amb l’actriu Emma Bassas) es podrien incloure perfectament dins d’aquest grup.
R. Vam fer les nostres cosetes, però mai ho vam acabar de petar. Teníem un públic molt fidel, això sí, en la nostra petita bombolla. La qüestió és que m’anava trobant el Carlo, de tant en tant, i li continuava preguntant pel projecte. Fins que finalment van trobar el finançament i el que explica la pel·lícula es va fer realitat. Perquè has de saber que el somni impossible i absurd de Carlo Padial i Desirée de Fez [escriptora, guionista del film i parella de Padial] era fer Pizza movies. I sabent com costa tirar endavant una pel·lícula, que l’hagin aconseguit fer és simplement increïble, comptant amb els nivells de feina que teníem tant el Berto com jo. Vam aconseguir quadrar agendes i la pel·lícula es va anar rodant a estones, el desembre del 2024, amb un equip molt reduït i els mitjans mínims.
P. Això es nota quan la veus, però té tot el sentit del món. És una pel·lícula feta amb pocs mitjans, circumstància que lliga molt bé amb el que vol explicar.
R. Després del rodatge ve l’etapa de postproducció i muntatge, que es va allargant com una llonganissa, fins que arriba un dia que quasi t’oblides de la pel·lícula. La culminació de tot plegat va ser presentar Pizza movies al Festival de Màlaga: allà vaig ser conscient de la magnitud de la cosa. Tota l’absurditat de la catifa vermella, dedicar un dia sencer a fer entrevistes… Ho vaig passar fatal, la veritat. El més fort de tot va ser veure’m en pantalla gran: no em vaig assabentar de res, ni de la meva interpretació ni de les reaccions del públic. Només em relaxava en aquelles escenes en què no surto (que són poques). Passat aquest xoc, un altre passi molt bonic va ser al Festival D’A al Cinema Aribau, que estava ple fins dalt. Allà em vaig relaxar i vaig poder gaudir de la pel·lícula: veure com la gent reia va ser la demostració que funciona.
P. Que una periodista cultural acabi obrint una pizzeria temàtica de cinema i fent pizzes inspirades en Psicosi o Jurassic Park podria ser perfectament una idea seva. De la Judit Martín creadora d’espectacles, vull dir.
R. La veritat és que sempre he tingut molta connexió amb els mons de Carlo Padial, des dels seus inicis. Fa uns anys vaig conèixer Desirée de Fez, perquè vam coincidir al programa Punts de vista, i ens vam adonar que parlàvem la mateixa llengua. Per mi ha sigut una sort tan gran que aquesta gent hagin fet una pel·lícula i hagin pensat en mi. Treballar amb ells dos i amb el Berto, i amb la manera de treballar que tenen, això ha sigut clau.
P. El guió estava molt fixat o hi havia lloc per a la improvisació?
R. Fèiem improvisacions controlades. Ho dinamitàvem tot, però sota control. Es nota molt que fa molts anys que el Carlo treballa amb aquest sistema, perquè ha trobat la manera de portar els actors cap a on vol.
P. Fins i tot en algun moment es veu el Berto que se li escapa una mica el riure, però és bonic que això s’hagi mantingut. Em recorda les pel·lícules de Marc Ferrer, amb aquest to mig improvisat tan natural.
R. Marc Ferrer és un director que m’encanta! Fa poc també he fet una pel·lícula amb ell que es diu Cinemanía. Jo vull fer pel·lis només amb aquest tipus de creadors. Tenen maneres de treballar molt especials, però et deixen jugar molt, cadascú a la seva manera. Després d’acabar Pizza movies m’he adonat que amb el Padial he treballat sota els efectes de la hipnosi. Perquè el Carlo t’hipnotitza: durant el rodatge se t’apropa, i a cau d’orella et diu quatre indicacions amb unes frases clau, que pots dir o no. Et dona molt poques directrius, però són les justes. Hi ha un guió escrit, però es va canviant a mesura que es roda.
P. És una fantasia absoluta que el seu pare l’interpreti el gran Josep Seguí, mític actor de Sabadell.
R. Josep Seguí és meravellós! A més, vam rodar a casa seva de veritat, a Sabadell. I les escenes amb el Berto estan rodades a casa del Berto, perquè t’imaginis com va anar el rodatge. De seguida vam trobar el joc que es podia establir entre el Berto i jo. Perquè tu ja saps que jo vinc del traç gruixut, i que a Està passant em demanen personatges molt estripats. Durant el rodatge tenia la impressió que no feia res, i amb el Berto vam trobar el to.
P. També m’agrada que a la pel·lícula hi apareguin altres còmics com Miguel Noguera o Jordi Soriano. Qui és l’actriu que fa de jutgessa?
R. És Loli Martín, la mare de Desirée de Fez, i per mi és la millor de la pel·lícula. Pensa que la Desirée coneix J. A. Bayona des que eren molt joves, em sembla que eren veïns. I resulta que el Bayona anava a dinar sovint a casa d’elles, i la Loli és una gran amfitriona, maquíssima, esplèndida. I qui és la protagonista del primer curtmetratge que va fer el Bayona? Loli Martín! També surt a la sèrie del Berto El otro lado. És una dona bastant indomable, i per això és meravellosa: va caldre canviar una cosa del guió perquè ella ho va demanar, i la veritat és que va quedar molt millor. Jo plorava de riure amb la Loli.
P. Passem ara al món del teatre. Després de treballar amb Berta Prieto (Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla) i Las Huecas (Riure caníbal), les creadores més guais del teatre contemporani català, què serà el següent? El Conde de Torrefiel? Angélica Liddell?
R. Ui, això que has dit li agradarà molt tant a la Berta com a Las Huecas! (riu). Las Huecas les vaig descobrir a l’Antic Teatre, amb el seu Projecte 92, i em van encantar. De fet, a Sofía Asencio també la vaig veure a l’Antic, amb el monòleg Noche cañón (hi vaig anar per la foto): és una casualitat molt bonica que hàgim acabat treballant juntes a Riure caníbal, on també hem connectat molt. La veritat és que m’agradaria fer alguna cosa amb ella, perquè compartim el mateix univers. De fet, tant Berta Prieto com Las Huecas em van trucar quasi al mateix temps. Crec que la Berta no sabia gaire qui era jo, va ser per recomanació de la Sala Beckett, quan els va dir que necessitava una “senyora gran” per al seu espectacle. I es va donar la casualitat que jo també soc molt fan seva. Una altra creadora amb qui m’agradaria treballar és Cris Blanco, amb qui tenim molta sintonia. Amb Las Glorias Cabareteras també, és clar, però elles ja es valen per si soles: podem fer algun sarau conjunt, però realment no necessiten ningú més. T’he de confessar que, després de fer aquests dos espectacles, algunes persones del meu cercle m’ho han recriminat: “Però si tu sempre havies dit que no faries teatre!”. A veure, si considerem que el meu espectacle Not talent no és teatre. O com diria la gran Lita Claver, La Maña, no és “teatro teatro”.
P. Vostè que ve del món de la improvisació, quan es troba amb un text ja escrit, com se sent?
R. La veritat és que em costa una mica. Berta Prieto tenia molt clares les escenes i durant els assajos ens deixava improvisar. Ella ni ho gravava ni prenia apunts, però quan tornava a casa escrivia l’escena i ens la portava l’endemà. “Si no recordo alguna cosa, és que no valia la pena”, ens deia. La Berta funciona d’aquesta manera, que a mi em sembla increïble. I realment ens va fer un vestit a mida a totes nosaltres. Una escena que em va costar moltíssim va ser aprendre’m el monòleg de La gavina d’Anton Txékhov en rus, això sí! Pel que fa a Pizza movies, tot està mig improvisat menys el meu monòleg final, que està estudiat i dit fil per randa. Has de pensar que vam rodar la pel·lícula en ordre cronològic, i quan va arribar aquella seqüència jo estava cagada de por. Estava tan acollonida que me la vaig aprendre com si fos el parenostre. Amb el tema del text soc molt mandrosa, i treballant a Polònia ja m’he estudiat guions durant molts anys. Soc perfectament conscient que el text, com més te’l sàpigues, més bé sortirà. Per això m’agrada tant la improvisació, perquè estàs creant i interpretant a la vegada.
P. Repassem els programes on ara mateix estàs col·laborant, que són molts.
R. A Polònia ja no hi soc des de l’any passat. A veure, si un dia necessiten una Eulàlia Reguant, doncs hi aniré. Fa poc he gravat un programa per a La 2 Cat que es diu Tot això eren camps, i també surto a la nova temporada d’El otro lado, la sèrie de Berto Romero. Amb Marc Giró faig un paper de senyora de dretes al programa Cara al show, i a Està passant hi vaig un dia a la setmana. Pel que fa a la ràdio, continuaré anant de tant en tant a Versió RAC1, però entre la temporada que he passat a Madrid i que ara estic de promoció amb Pizza movies, no em queda gaire més temps.
P. Ara que parlava de Marc Giró i de Cara al show, amb qui crec que connectaria molt bé és amb Yolanda Ramos.
R. Això seria un somni. Vaig coincidir amb ella a la sèrie d’Atresplayer Un nuevo amanecer, i ens vam quedar amb ganes de fer alguna cosa juntes. L’altre dia vam coincidir a la sala de maquillatge… Ella sí que és una actriu creadora! A la Yolanda no li posis un text al davant. A mi no m’agrada estudiar, però soc una persona disciplinada i obedient. La Yolanda és meravellosa, l’admiro molt: és desobediència pura, és punk, és una gènia absoluta.
Estic una mica intoxicada de mi mateixa
P. Crec que vostè és l’exemple clar d’actriu creadora. La Rossy de Palma es defineix d’aquesta manera, perquè diu que l’etiqueta d’intèrpret li va petita.
R. A mi quasi m’agrada més el treball de taula, quan s’està fent la creació, que no pas les funcions del dia a dia. Però la vida m’ha portat cap a la comèdia. I em guanyo la vida i m’ho passo molt bé, que quedi clar. El que passa és que ara mateix estic una mica intoxicada de mi mateixa. Estic molt cansada d’estar sempre fent coses, posant la cara. De fet, a la meva vida he fet molts cursos a l’Obrador de Dramatúrgia de la Sala Beckett: amb Victoria Szpunberg, David Plana, Marc Rosich, Marilia Samper, Marta Pazos… M’encanta fer cursos d’escriptura: encara que no portin enlloc, aquest moment de reclusió, quasi monacal, de tenir un projecte, donar-hi voltes, escriure tota sola a casa… Ara fa uns anys que no faig cap curs i en tinc moltes ganes.
P. Igualment continua vinculada amb la companyia Impro Barcelona.
R. I tant! Anem fent funcions d’Assassinat al club, els divendres a la nit a l’Espai Texas, i tot el que podem. Com que som una companyia gran, ens anem alternant als bolos. Jo en faig sempre que puc, perquè em diverteix moltíssim. Per la meva banda, ja fa temps que preparo un nou espectacle en solitari, que espero estrenar al setembre. Encara no tinc lloc, però voldria fer-lo en una sala petita, i anirà sobre els acudits, el món de les cassets de benzinera que compràvem als anys vuitanta. Sempre he tingut una obsessió amb els acudits, especialment els dolents.
P. En una entrevista deia que quan sigui molt gran s’imagina encara treballant, fent papers de dona excèntrica com Angela Lansbury o Chus Lampreave.
R. La veritat és que soc més de Chus Lampreave. Però qui m’agradaria ser realment és Christopher Walken. En la seva versió femenina i catalana. Ho tinc claríssim. Aquest perfil excèntric, que pot fer humor, drama o qualsevol marcianada. El videoclip de Christopher Walken ballant sol en un hotel el voldria haver fet jo.
P. I si un dia li truca Albert Serra?
R. Oh, això m’encantaria! El meu somni és treballar amb Albert Serra. Crec que no hi ha res al món que em faria més il·lusió. Perquè significaria que no em considera una actriu convencional, cosa que per a mi seria tot un honor. Em consideraria una actriu amateur. Eternament amateur. I a mi això m’omple d’orgull i satisfacció. Al marge de si crec que és un geni o un boig, m’interessen molt ell i les seves pel·lícules, tot el que diu i tot el que fa. És un home que m’atrapa. Si em truca Albert Serra ja em puc retirar. I després em dedico a jugar als escacs, com Marcel Duchamp! Has vist quina referència a la història de l’art? (em pica l’ullet).
P. I posats a somiar, hi ha algun director o creador internacional que li interessi?
R. Últimament soc molt fan del director romanès Radu Jude. Tot el que fa aquest senyor em torna boja. Però també m’encanta Marc Ferrer, que consti en acta. Pensa que a Cinemanía faig el paper d’una productora de cinema que és narcotraficant, i que vam rodar una persecució de cotxes amb tirotejos i monges, a Montjuïc. Aquest és el tipus de cinema que m’agrada.
P. Pizza movies, Cinemanía… Tot és molt metacinema.
R. Meta, meta, meta. Metadona!
