Mentre llegia Concierto barroco (1974) d’Alejo Carpentier anava elaborant una llista de vocabulari en un full a part, com si estigués aprenent un nou idioma. El llibre té poc més de 80 pàgines, però vaig comptar fins a 140 paraules que o bé no coneixia, o bé no utilitzava mai i de sobte em semblaven precioses i necessàries. La meva llista es pot dividir en seccions: tipus de marbres, d’instruments musicals, d’armes, d’elements arquitectònics. En aquestes explosions lèxiques, Carpentier barreja tocs d’erudició, arcaismes i dialectalismes plens d’encant que s’entrellacen amb elegància, igual que ho fan la música antiga i la contemporània, el món dels morts i el dels vius, Europa i Amèrica, els amos blancs i els servents negres en l’argument fantasiós, pur divertiment (que no pas futilitat) de la novel·la. És del tot possible gaudir de la prosa de Carpentier sense diccionari, fruint amb la cadència del text com d’unes bones postres. Ara bé, l’esforç extra paga la pena si es vol capturar fotografies mentals més precises de l’univers deliciosament recarregat que ens ofereix l’autor.
L’element visual és una de les claus del Concierto Barroco que es presenta a l’Auditori el 14 i 15 de novembre i que els creadors han descrit com una “acció teatral i musical”. Durant una trobada al Cafè de l’Òpera de la Rambla, el director escènic Pol Roig, que també consta com a dramaturg de l’adaptació, va emfasitzar la idea d’una “dramatúrgia basada en imatges”. Roig s’ha inspirat en la idea dels Wunderkammers, o gabinets de curiositats, dels segles XVII i XVIII, que funcionen com un equivalent visual perfecte a la resplendent verbositat de Carpentier. Però inspiració no vol dir recreació. L’escenògraf destaca la contribució d’Alejandro Gómez Palomo, encarregat del disseny de vestuari, en la construcció de la identitat contemporània d’aquest Concierto Barroco: “ell vesteix l’home barroc actual”. Dani Espasa (direcció musical), Ester Guntín (direcció de moviment) i Mireia Sintes (il·luminació) completen la direcció artística del projecte.
Roig ancora l’acció en una Venècia vagament divuitesca, en què els instruments de música antiga i l’atmosfera barroca conviuen amb elements anacrònics com un senyal de trànsit o una mena de tub d’aire metàl·lic amb forma de i grega inversa que es desplaça per l’escenari de manera inquietant, com si fos brossa galàctica flotant en gravetat zero. En aquest espai transtemporal, els compositors barrocs dialoguen amb els fantasmes de Wagner i d’Stravinsky, mentre que les trompetes de l’òpera Motezuma, de Vivaldi, enllacen amb la de Louis Armstrong. El compositor venecià va ser pioner a crear una òpera basada en la colonització d’Amèrica, tot i que la seva versió de la caiguda de l’emperador Moctezuma és una faula que diu més de la imaginació europea que dels fets històrics en què s’inspira. La partitura de Motezuma es va perdre després de la mort de Vivaldi i no es va redescobrir fins l’any 2002, quan Carpentier ja havia mort. Heus aquí un doble, o triple, forat de cuc: present i passat col·lapsen quan al segle XXI es torna a interpretar una peça del XVIII congelada en el temps i invocada prèviament per un escriptor del XX.
L’adaptació de Concierto Barroco podria haver caigut en una certa cerebralitat insípida que no faria justícia a la gràcia i destresa amb què Carpentier desplega el seu món calidoscòpic. No ha estat el cas. Les llàgrimes van fluir (la veu de Montserrat Seró! El fragment de l’Orfeu d’Stravinsky!) i el riure també. De fet, és la càrrega emocional el que fa que la peça llisqui i s’elevi per sobre de petites imperfeccions tècniques i/o de muntatge (esperables en un assaig general com al que vaig assistir).
Si el punt d’arribada de Carpentier són els anys cinquanta, el de Roig és el 2025. Al final del seu Concierto Barroco, sona una composició electrònica de Judith Solé i, mentre l’escenari es va tornant cada cop més fosc, llegim uns sobretítols apocalíptics extrets de la cançó Hallucinex d’Stereolab: “espero el dia en què l’espectacle deixarà de renovar-se/el dia en què totes les formes d’expressió de vida quedaran tan desproveïdes de substància… BANG”. Sospito que la nostra versió del barroc deixaria sense alè a Vivaldi, Stravinsky i fins i tot a Carpentier, i per això em sembla lògic que aquest Concierto Barroco acabi amb un colpidor prec de silenci.
El que els seus creadors han descrit com “acció teatral i musical” podria haver caigut en una certa cerebralitat insípida que no faria justícia a la gràcia i destresa amb què l’escriptor desplega el seu món calidoscòpic, però no ha estat el cas EL PAÍS
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
El que els seus creadors han descrit com “acció teatral i musical” podria haver caigut en una certa cerebralitat insípida que no faria justícia a la gràcia i destresa amb què l’escriptor desplega el seu món calidoscòpic, però no ha estat el cas
Mentre llegia Concierto barroco (1974) d’Alejo Carpentier anava elaborant una llista de vocabulari en un full a part, com si estigués aprenent un nou idioma. El llibre té poc més de 80 pàgines, però vaig comptar fins a 140 paraules que o bé no coneixia, o bé no utilitzava mai i de sobte em semblaven precioses i necessàries. La meva llista es pot dividir en seccions: tipus de marbres, d’instruments musicals, d’armes, d’elements arquitectònics. En aquestes explosions lèxiques, Carpentier barreja tocs d’erudició, arcaismes i dialectalismes plens d’encant que s’entrellacen amb elegància, igual que ho fan la música antiga i la contemporània, el món dels morts i el dels vius, Europa i Amèrica, els amos blancs i els servents negres en l’argument fantasiós, pur divertiment (que no pas futilitat) de la novel·la. És del tot possible gaudir de la prosa de Carpentier sense diccionari, fruint amb la cadència del text com d’unes bones postres. Ara bé, l’esforç extra paga la pena si es vol capturar fotografies mentals més precises de l’univers deliciosament recarregat que ens ofereix l’autor.
L’element visual és una de les claus del Concierto Barroco que es presenta a l’Auditori el 14 i 15 de novembre i que els creadors han descrit com una “acció teatral i musical”. Durant una trobada al Cafè de l’Òpera de la Rambla, el director escènic Pol Roig, que també consta com a dramaturg de l’adaptació, va emfasitzar la idea d’una “dramatúrgia basada en imatges”. Roig s’ha inspirat en la idea dels Wunderkammers, o gabinets de curiositats, dels segles XVII i XVIII, que funcionen com un equivalent visual perfecte a la resplendent verbositat de Carpentier. Però inspiració no vol dir recreació. L’escenògraf destaca la contribució d’Alejandro Gómez Palomo, encarregat del disseny de vestuari, en la construcció de la identitat contemporània d’aquest Concierto Barroco: “ell vesteix l’home barroc actual”. Dani Espasa (direcció musical), Ester Guntín (direcció de moviment) i Mireia Sintes (il·luminació) completen la direcció artística del projecte.
Roig ancora l’acció en una Venècia vagament divuitesca, en què els instruments de música antiga i l’atmosfera barroca conviuen amb elements anacrònics com un senyal de trànsit o una mena de tub d’aire metàl·lic amb forma de i grega inversa que es desplaça per l’escenari de manera inquietant, com si fos brossa galàctica flotant en gravetat zero. En aquest espai transtemporal, els compositors barrocs dialoguen amb els fantasmes de Wagner i d’Stravinsky, mentre que les trompetes de l’òpera Motezuma, de Vivaldi, enllacen amb la de Louis Armstrong. El compositor venecià va ser pioner a crear una òpera basada en la colonització d’Amèrica, tot i que la seva versió de la caiguda de l’emperador Moctezuma és una faula que diu més de la imaginació europea que dels fets històrics en què s’inspira. La partitura de Motezuma es va perdre després de la mort de Vivaldi i no es va redescobrir fins l’any 2002, quan Carpentier ja havia mort. Heus aquí un doble, o triple, forat de cuc: present i passat col·lapsen quan al segle XXI es torna a interpretar una peça del XVIII congelada en el temps i invocada prèviament per un escriptor del XX.
L’adaptació de Concierto Barroco podria haver caigut en una certa cerebralitat insípida que no faria justícia a la gràcia i destresa amb què Carpentier desplega el seu món calidoscòpic. No ha estat el cas. Les llàgrimes van fluir (la veu de Montserrat Seró! El fragment de l’Orfeu d’Stravinsky!) i el riure també. De fet, és la càrrega emocional el que fa que la peça llisqui i s’elevi per sobre de petites imperfeccions tècniques i/o de muntatge (esperables en un assaig general com al que vaig assistir).
Si el punt d’arribada de Carpentier són els anys cinquanta, el de Roig és el 2025. Al final del seu Concierto Barroco, sona una composició electrònica de Judith Solé i, mentre l’escenari es va tornant cada cop més fosc, llegim uns sobretítols apocalíptics extrets de la cançó Hallucinex d’Stereolab: “espero el dia en què l’espectacle deixarà de renovar-se/el dia en què totes les formes d’expressió de vida quedaran tan desproveïdes de substància… BANG”. Sospito que la nostra versió del barroc deixaria sense alè a Vivaldi, Stravinsky i fins i tot a Carpentier, i per això em sembla lògic que aquest Concierto Barroco acabi amb un colpidor prec de silenci.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
