Hi ha llibres que ens arriben amb l’empremta, l’alè i el perfum de les lectures que han precedit la nostra lectura. D’aquests llibres, Italo Calvino en diria clàssics. Els clàssics, afirma Calvino, tendeixen a relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però no volen prescindir d’aquest soroll de fons sobre el qual persisteixen. Moltes reedicions d’obres contemporànies fetes per editorials nascudes al segle XXI ens ajuden a travessar el soroll de fons i a destriar-hi els clàssics dels dos segles anteriors —els que, si tenen fortuna, provocaran un efecte de ressonància en les nostres lectures i en les lectures posteriors a les nostres.
L’aposta per la reedició ha arribat a través d’editorials joves, com Males Herbes, Adesiara, La Segona Perifèria, Quid Pro Quo, Edicions del Cràter, Cap de Brot i Comanegra, a les quals s’han apuntat editorials més veteranes, com Barcino (que ja és centenària) o Club Editor (que, a les edicions de Mercè Rodoreda, Víctor Català i Joan Sales, hi ha afegit noms com Jesús Moncada). O Arola, la principal plataforma per a l’edició de textos dramàtics, que publica regularment volums d’autors concrets (com els dedicats a Lluïsa Cunillé). En alguns casos, aquestes reedicions han implicat una revisió de l’edició prèvia i han inclòs un estudi (aquesta és la política d’Adesiara per a la col·lecció “De cor a pensa” o de Barcino per a “Imprescindibles”). En d’altres, com Comanegra i Club Editor, s’opta per incorporar escrits d’escriptors actuals. En conjunt, aquestes reedicions i relectures diversifiquen la visió que tenim de la literatura catalana, en renoven els noms i hi fan emergir unes relacions que, sovint, conflueixen amb unes tendències literàries més generals —com la que ha implicat la recuperació d’obres poc conegudes o descatalogades d’escriptores.
La literatura de finals del XIX i inicis del XX continua tenint un pes significatiu en el món de la reedició
La literatura de finals del XIX i inicis del XX continua tenint un pes significatiu en el món de la reedició, segurament reactivat per l’interès que l’imaginari vuitcentista ha suscitat en obres actuals com Els estranys (Edicions de 1984), de Raül Garrigasait, Guilleries, de Ferran Garcia, o Sau, del mateix autor (les dues a Males Herbes). A les novel·les La febre d’or de Narcís Oller, La punyalada de Marià Vayreda i La fabricanta de Dolors Monserdà (Barcino), cal sumar-hi les reedicions dels textos en prosa Rosa de Lima (Adesiara) i la Poesia completa (Edicions de 1984) d’Àngel Guimerà. Es tracta de projectes incomplets i parcials (encara no tenim editada tota l’obra dramàtica de Guimerà) que han tingut un efecte similar en els autors de l’etapa modernista, com Santiago Rusiñol, Pompeu Gener i Ignasi Iglésias. D’aquests tres autors, Rusiñol ha estat, sens dubte, el cobejat per més editorials (L’Avenç, Edicions de 1984, Cap de Brot, Edicions del Cràter). L’obra teatral de Català, Gener i Iglésias, com la de Palmira Ventós, ha tingut, en canvi, una fortuna desigual: mentre que tenim a l’abast, gràcies a Arola, el teatre complet de Català, dels altres autors només podem llegir els Monòlegs humorístics i extravagants i Els vells (Adesiara). Un cas a part seria el de Prudenci Bertrana, un escriptor que havia estat molt present a batxillerat, del qual Edicions de la Ela Geminada ha publicat l’obra completa, però que darrerament ha quedat relegat en un oblit ben injust.
El moment en què hi ha hagut una renovació més gran del cànon són els anys trenta del segle XX. Això ha estat possible gràcies al reconeixement de la tasca duta a terme per moltes dones de lletres, una tasca que comptà amb el suport d’una part del sector cultural republicà —i de crítics com Domènec Guansé, de qui s’ha reeditat Una nit. A inicis del segle XXI la popularització del feminisme i la no-ficció ha creat una nova sensibilitat, que connecta amb el to i les temàtiques d’aquestes obres. En són un indici la vindicació de Carme Karr i Elvira Augusta Lewi com a contistes i la reedició a Comanegra de l’obra periodística de Rosa Arquimbau (Film & Soda), Aurora Bertrana (Partidària de la vida) i Mercè Rodoreda (Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters), tres autores que queixalen la realitat amb una mirada esmolada i incisiva.
Prudenci Bertrana havia estat molt present al batxillerat, però ha quedat relegat a un oblit injust
Tant Males Herbes com Comanegra han apostat per autors sovint exclosos del cànon, incorporant-los en un catàleg que suposa, també, una relectura del cànon literari occidental. La primera ho ha fet a través de la col·lecció “Distorsions”, on s’han inclòs obres tan diferents com Quim/Quima de M. Aurèlia Capmany (una reinterpretació de l’Orlando de Virginia Woolf que fa un repàs a mil anys d’història de Catalunya), El martell de Jordi Sarsanedas (un joc amb les convencions de la novel·la detectivesca que es desplega com un univers tancat, inquietant i mític) i El purgatori del bibliòfil de Ramon Miquel y Planes (un llibre iconoclasta i hilarant, escrit per un dels principals detractors de les normes de Pompeu Fabra). Comanegra ha estat la responsable d’actualitzar l’interès per Jordi Cussà (gràcies, en part, a l’èxit de Cavalls salvatges) i de revisar la trilogia L’atzar i les ombres de Julià de Jòdar. Aprofitant l’auge de la ciència-ficció, AdiA ha reeditat la ficció especulativa Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga, un autor conegut molt parcialment, que mereixeria molta més atenció crítica i editorial.
Segurament, la literatura de l’exili continua sent la gran oblidada del món editorial català. Malgrat la recuperació de Ramon Vinyes (el magnífic recull de contes A la boca dels núvols a Males Herbes) i Anna Murià (la novel·la Aquest serà el principi, a Lleonard Muntaner, i els relats de Sota la pluja, a Comanegra), manquen reedicions de les novel.les de tema mexicà de Pere Calders i d’Avel·lí Artís-Gener (Paraules d’Opòton el vell). També es troba a faltar una aposta més valenta per la literatura memorialística i el periodisme literari. L’èxit de l’obra de Josep Pla i Montserrat Roig hauria de fer pensar que una reedició de les Memòries de Josep M. de Sagarra i dels articles d’entreguerres de Josep Carner (que esperem amb candeletes des de fa anys) trobaria un forat entre un públic ampli. Un públic que, reprenent Calvino, construeix la seva biblioteca amb els llibres que ha llegit i han estat importants per a ell, els que es proposa llegir perquè creu que ho seran, i els llocs buits que, finalment, procura deixar per a les descobertes ocasionals.
Tres recomanacions per Sant Jordi
Tres novetats destaquen als aparadors de les llibreries de Sant Jordi. Barcino acaba de recuperar una obra fundacional del modernisme català: Els sots feréstecs (1901), del crític d’art Raimon Casellas, amb estudis de Maria Campillo i Jordi Castellanos —reeditat també per Edicions de 1984. Una obra que farà les delícies dels lectors de Víctor Català i Núria Bendicho, i que explica una de les grans tensions del modernisme simbolista: el xoc entre l’individu i l’entorn. Mossèn Llàtzer, l’abnegat protagonista de Casellas, és destinat a un paratge agrest i hostil, on s’enfrontarà amb la Roda-soques, una prostituta que exerceix un gran poder d’atracció entre els feligresos. Des del 2024 els amants dels paisatges feréstecs i de l’exabrupte memorable amb què comença la novel·la (“A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni?”) poden fer la ruta a peu per l’imaginari de l’obra gràcies a la guia que Ramon Closas i Mestre ha preparat per a l’editorial Alpina.
Amb K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, Club Editor ens trasllada a l’horror de l’experiència concentracionària. Ho fa amb una recreació novel·lada de la vida al camp, de base autobiogràfica, que, juntament amb el relat ‘Nit i boira’, de Mercè Rodoreda, i el llibre monumental Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol repertori de la literatura sobre l’Holocaust. K. L. Reich inclou un postfaci de Marta Marín-Dòmine, que explica el funcionament, les condicions i l’organització de la resistència clandestina a Mauthausen, un camp destinat al “treball per exhauriment”, on els deportats espanyols entraven en tant que “apàtrides”. També presenta el context de la publicació d’aquesta obra, apareguda el 1963, i insisteix en la necessitat (i les conseqüències) de mirar, fit a fit, una història plena de tortures i morts.
Anna K., de Martí Rosselló, és una raresa que ens reconcilia amb tot allò que té la literatura d’inversemblant, de grotesc i de sublim. Recuperada per La Segona Perifèria, i avalada per un parell d’escriptors entusiastes (Borja Bagunyà, Tina Vallès), ha estat una de les grans sorpreses de la temporada. La novel·la explica la història d’una família marcada per l’incest, la violència i la mort. També ens fa sentir poderosos com a lectors (rebem informació de tota mena sobre el que passa i passarà) davant d’uns personatges indefensos que s’expliquen, en part, a través del que els altres diuen o fan sobre ells. Rellegida vint-i-cinc anys després de la seva aparició, Anna K. es mostra com el que és: un magnífic artefacte literari que juga amb tota mena de convencions tràgiques i melodramàtiques per expressar “l’estupor del món quan el dia s’ha llevat amb ganes de fer mal i desordenar l’impossible”.
L’aposta de segells joves i veterans per la reedició de llibres cabdals dels segles XIX i XX diversifica la visió del cànon i en renova els noms; però encara hi ha oblits injustos al món editorial, com ara la literatura de l’exili o el periodisme literari EL PAÍS
Hi ha llibres que ens arriben amb l’empremta, l’alè i el perfum de les lectures que han precedit la nostra lectura. D’aquests llibres, Italo Calvino en diria clàssics. Els clàssics, afirma Calvino, tendeixen a relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però no volen prescindir d’aquest soroll de fons sobre el qual persisteixen. Moltes reedicions d’obres contemporànies fetes per editorials nascudes al segle XXI ens ajuden a travessar el soroll de fons i a destriar-hi els clàssics dels dos segles anteriors —els que, si tenen fortuna, provocaran un efecte de ressonància en les nostres lectures i en les lectures posteriors a les nostres.
L’aposta per la reedició ha arribat a través d’editorials joves, com Males Herbes, Adesiara, La Segona Perifèria, Quid Pro Quo, Edicions del Cràter, Cap de Brot i Comanegra, a les quals s’han apuntat editorials més veteranes, com Barcino (que ja és centenària) o Club Editor (que, a les edicions de Mercè Rodoreda, Víctor Català i Joan Sales, hi ha afegit noms com Jesús Moncada). O Arola, la principal plataforma per a l’edició de textos dramàtics, que publica regularment volums d’autors concrets (com els dedicats a Lluïsa Cunillé). En alguns casos, aquestes reedicions han implicat una revisió de l’edició prèvia i han inclòs un estudi (aquesta és la política d’Adesiara per a la col·lecció “De cor a pensa” o de Barcino per a “Imprescindibles”). En d’altres, com Comanegra i Club Editor, s’opta per incorporar escrits d’escriptors actuals. En conjunt, aquestes reedicions i relectures diversifiquen la visió que tenim de la literatura catalana, en renoven els noms i hi fan emergir unes relacions que, sovint, conflueixen amb unes tendències literàries més generals —com la que ha implicat la recuperació d’obres poc conegudes o descatalogades d’escriptores.
La literatura de finals del XIX i inicis del XX continua tenint un pes significatiu en el món de la reedició
La literatura de finals del XIX i inicis del XX continua tenint un pes significatiu en el món de la reedició, segurament reactivat per l’interès que l’imaginari vuitcentista ha suscitat en obres actuals com Els estranys(Edicions de 1984), de Raül Garrigasait, Guilleries, de Ferran Garcia, o Sau, del mateix autor (les dues a Males Herbes). A les novel·les La febre d’or de Narcís Oller, La punyalada de Marià Vayreda i La fabricanta de Dolors Monserdà (Barcino), cal sumar-hi les reedicions dels textos en prosa Rosa de Lima (Adesiara) i la Poesia completa (Edicions de 1984) d’Àngel Guimerà. Es tracta de projectes incomplets i parcials (encara no tenim editada tota l’obra dramàtica de Guimerà) que han tingut un efecte similar en els autors de l’etapa modernista, com Santiago Rusiñol, Pompeu Gener i Ignasi Iglésias. D’aquests tres autors, Rusiñol ha estat, sens dubte, el cobejat per més editorials (L’Avenç, Edicions de 1984, Cap de Brot, Edicions del Cràter). L’obra teatral de Català, Gener i Iglésias, com la de Palmira Ventós, ha tingut, en canvi, una fortuna desigual: mentre que tenim a l’abast, gràcies a Arola, el teatre complet de Català, dels altres autors només podem llegir els Monòlegs humorístics i extravagants i Els vells (Adesiara). Un cas a part seria el de Prudenci Bertrana, un escriptor que havia estat molt present a batxillerat, del qual Edicions de la Ela Geminada ha publicat l’obra completa, però que darrerament ha quedat relegat en un oblit ben injust.
El moment en què hi ha hagut una renovació més gran del cànon són els anys trenta del segle XX. Això ha estat possible gràcies al reconeixement de la tasca duta a terme per moltes dones de lletres, una tasca que comptà amb el suport d’una part del sector cultural republicà —i de crítics com Domènec Guansé, de qui s’ha reeditat Una nit. A inicis del segle XXI la popularització del feminisme i la no-ficció ha creat una nova sensibilitat, que connecta amb el to i les temàtiques d’aquestes obres. En són un indici la vindicació de Carme Karr i Elvira Augusta Lewi com a contistes i la reedició a Comanegra de l’obra periodística de Rosa Arquimbau (Film & Soda), Aurora Bertrana (Partidària de la vida) i Mercè Rodoreda (Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters), tres autores que queixalen la realitat amb una mirada esmolada i incisiva.
Prudenci Bertrana havia estat molt present al batxillerat, però ha quedat relegat a un oblit injust
Tant Males Herbes com Comanegra han apostat per autors sovint exclosos del cànon, incorporant-los en un catàleg que suposa, també, una relectura del cànon literari occidental. La primera ho ha fet a través de la col·lecció “Distorsions”, on s’han inclòs obres tan diferents com Quim/Quima de M. Aurèlia Capmany (una reinterpretació de l’Orlando de Virginia Woolf que fa un repàs a mil anys d’història de Catalunya), El martell de Jordi Sarsanedas (un joc amb les convencions de la novel·la detectivesca que es desplega com un univers tancat, inquietant i mític) i El purgatori del bibliòfil de Ramon Miquel y Planes (un llibre iconoclasta i hilarant, escrit per un dels principals detractors de les normes de Pompeu Fabra). Comanegra ha estat la responsable d’actualitzar l’interès per Jordi Cussà (gràcies, en part, a l’èxit de Cavalls salvatges) i de revisar la trilogia L’atzar i les ombres de Julià de Jòdar. Aprofitant l’auge de la ciència-ficció, AdiA ha reeditat la ficció especulativa Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga, un autor conegut molt parcialment, que mereixeria molta més atenció crítica i editorial.
Segurament, la literatura de l’exili continua sent la gran oblidada del món editorial català. Malgrat la recuperació de Ramon Vinyes (el magnífic recull de contes A la boca dels núvols a Males Herbes) i Anna Murià (la novel·la Aquest serà el principi, a Lleonard Muntaner, i els relats de Sota la pluja, a Comanegra), manquen reedicions de les novel.les de tema mexicà de Pere Calders i d’Avel·lí Artís-Gener (Paraules d’Opòton el vell). També es troba a faltar una aposta més valenta per la literatura memorialística i el periodisme literari. L’èxit de l’obra de Josep Pla i Montserrat Roig hauria de fer pensar que una reedició de les Memòries de Josep M. de Sagarra i dels articles d’entreguerres de Josep Carner (que esperem amb candeletes des de fa anys) trobaria un forat entre un públic ampli. Un públic que, reprenent Calvino, construeix la seva biblioteca amb els llibres que ha llegit i han estat importants per a ell, els que es proposa llegir perquè creu que ho seran, i els llocs buits que, finalment, procura deixar per a les descobertes ocasionals.
Tres recomanacions per Sant Jordi
Tres novetats destaquen als aparadors de les llibreries de Sant Jordi. Barcino acaba de recuperar una obra fundacional del modernisme català: Els sots feréstecs (1901), del crític d’art Raimon Casellas, amb estudis de Maria Campillo i Jordi Castellanos —reeditat també per Edicions de 1984. Una obra que farà les delícies dels lectors de Víctor Català i Núria Bendicho, i que explica una de les grans tensions del modernisme simbolista: el xoc entre l’individu i l’entorn. Mossèn Llàtzer, l’abnegat protagonista de Casellas, és destinat a un paratge agrest i hostil, on s’enfrontarà amb la Roda-soques, una prostituta que exerceix un gran poder d’atracció entre els feligresos. Des del 2024 els amants dels paisatges feréstecs i de l’exabrupte memorable amb què comença la novel·la (“A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni?”) poden fer la ruta a peu per l’imaginari de l’obra gràcies a la guia que Ramon Closas i Mestre ha preparat per a l’editorial Alpina.
Amb K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, Club Editor ens trasllada a l’horror de l’experiència concentracionària. Ho fa amb una recreació novel·lada de la vida al camp, de base autobiogràfica, que, juntament amb el relat ‘Nit i boira’, de Mercè Rodoreda, i el llibre monumental Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol repertori de la literatura sobre l’Holocaust. K. L. Reich inclou un postfaci de Marta Marín-Dòmine, que explica el funcionament, les condicions i l’organització de la resistència clandestina a Mauthausen, un camp destinat al “treball per exhauriment”, on els deportats espanyols entraven en tant que “apàtrides”. També presenta el context de la publicació d’aquesta obra, apareguda el 1963, i insisteix en la necessitat (i les conseqüències) de mirar, fit a fit, una història plena de tortures i morts.
Anna K., de Martí Rosselló, és una raresa que ens reconcilia amb tot allò que té la literatura d’inversemblant, de grotesc i de sublim. Recuperada per La Segona Perifèria, i avalada per un parell d’escriptors entusiastes (Borja Bagunyà, Tina Vallès), ha estat una de les grans sorpreses de la temporada. La novel·la explica la història d’una família marcada per l’incest, la violència i la mort. També ens fa sentir poderosos com a lectors (rebem informació de tota mena sobre el que passa i passarà) davant d’uns personatges indefensos que s’expliquen, en part, a través del que els altres diuen o fan sobre ells. Rellegida vint-i-cinc anys després de la seva aparició, Anna K. es mostra com el que és: un magnífic artefacte literari que juga amb tota mena de convencions tràgiques i melodramàtiques per expressar “l’estupor del món quan el dia s’ha llevat amb ganes de fer mal i desordenar l’impossible”.
Els sots feréstecs
Raimon Casellas
Barcino
Edició i epíleg de Jordi Castellanos. Introducció de Maria Campillo
256 pàgines. 22,95 euros
K. L. Reich
Joaquim Amat-Pinella
Club Editor
Postfacide Marta Marín-Dòmine
384 pàgines. 19 euros
Anna K.
Martí Rosselló
La Segona Perifèria
Epílegs de Tina Vallès i Borja Bagunyà
264 pàgines. 19,50 euros
