L’escriptora Annie Ernaux és coneguda per narrar la seva vida amb aquella fredor tan francesa i descarnada, exposant al sol els seus draps bruts més íntims. Tot allò personal és polític, bien sûr. La directora teatral Lucia del Greco es confirma, en el seu tercer espectacle, com una creadora que cal tenir molt en compte. Pura passió adapta el llibre del mateix títol i el converteix en una proposta radical i bellíssima. Del Greco ha aplegat un equip artístic que és un autèntic luxe per explicar la història d’aquesta dona i la seva passió, un affaire romàntic i sexual amb un home casat. Obsessió, dependència i espera: la premi Nobel ens descriu la relació amb el seu amant amb la fredor de l’entomòleg, detallant els símptomes, les manies i les supersticions que li fan abandonar la seva vida per centrar-se en aquestes trobades fugaces i inesperades. L’amour toujours.
La radicalitat de la proposta rau en el seu marc estètic i conceptual: la protagonista es troba en una mena de no-lloc presidit per una gran taula blanca. Entre el quiròfan i la sala d’autòpsia, la fredor de l’espai és inseparable de la blancor asèptica de la llum: l’escenògraf Pol Roig i els il·luminadors Cube.bz han creat un artefacte hipnòtic i aterridor. Una simetria inquietant reflecteix la taula de dissecció amb un gran llum de la mateixa mida, del qual penja un motor de motocicleta net com una patena. La duresa de l’acer, el caràcter fàl·lic dels tubs i la funcionalitat impersonal dels engranatges serviran de contramirall al relat de la protagonista: carn, suor i sexe davant d’aquest metall dur.
Qui dona vida a la protagonista d’aquesta història és la gran Cristina Plazas, una actriu que cada dia ens agrada més. El seu compromís amb la proposta és total i absolut, i tot i que el que fa en escena sembli fàcil, no és una tasca per a qualsevol intèrpret. Amb una aparent absència d’emoció, ens relatarà la seva història i, al mateix temps, anirà desmuntant el motor. És ben sabut que als actors els encanta fer accions físiques quan fan un monòleg (per tenir les mans ocupades): aquí la Plazas ha fet, directament, un màster en mecànica. Clau anglesa, alicates, tornavís i fins i tot una radial. Ulleres i guants protectors quan cal. Ja se sap: l’amor perjudica greument la salut. I la passió hauria d’incloure una formació en riscos laborals.
Vestida en blanc i negre per Pau Aulí como una sacerdotessa pagana, entre geisha postmoderna i dominàtrix d’hospital, Cristina Plazas es passa l’hora que dura la peça sense parar de treballar. El gran encert de la directora és aconseguir que veiem l’abraçada de l’amant o un tors musculós amb la sola presència d’un motor o una estructura de metall. I l’excel·lent treball físic de l’actriu, per descomptat. En les inspiracions iconogràfiques del muntatge imaginem Björk com una androide al videoclip d’All is full of love (Chris Cunningham, 1999) o la fascinant barreja de sexe i motor de la pel·lícula Crash (David Cronenberg, 1996). L’amor és sempre un accident. Pere Jou & Aurora Bauzà firmen l’espai sonor, per sort no gaire tenebrós, i la ballarina Lorena Nogal (flamant Premi Nacional de Dansa) dirigeix el moviment de la peça: l’amor ens descol·loca i fa que dissociem les nostres extremitats, com una aranya desorientada. No us perdeu aquesta proposta breu i radical, feu-me el favor. I, a més, dura una hora exacta de rellotge.
L’adaptació del llibre d’Annie Ernaux, dirigida per Lucia del Greco i interpretada per Cristina Plazas, trasllada l’acció a una sala d’autòpsia per disseccionar la passió amorosa EL PAÍS
L’escriptora Annie Ernaux és coneguda per narrar la seva vida amb aquella fredor tan francesa i descarnada, exposant al sol els seus draps bruts més íntims. Tot allò personal és polític, bien sûr. La directora teatral Lucia del Greco es confirma, en el seu tercer espectacle, com una creadora que cal tenir molt en compte. Pura passió adapta el llibre del mateix títol i el converteix en una proposta radical i bellíssima. Del Greco ha aplegat un equip artístic que és un autèntic luxe per explicar la història d’aquesta dona i la seva passió, un affaire romàntic i sexual amb un home casat. Obsessió, dependència i espera: la premi Nobel ens descriu la relació amb el seu amant amb la fredor de l’entomòleg, detallant els símptomes, les manies i les supersticions que li fan abandonar la seva vida per centrar-se en aquestes trobades fugaces i inesperades. L’amour toujours.
La radicalitat de la proposta rau en el seu marc estètic i conceptual: la protagonista es troba en una mena de no-lloc presidit per una gran taula blanca. Entre el quiròfan i la sala d’autòpsia, la fredor de l’espai és inseparable de la blancor asèptica de la llum: l’escenògraf Pol Roig i els il·luminadors Cube.bz han creat un artefacte hipnòtic i aterridor. Una simetria inquietant reflecteix la taula de dissecció amb un gran llum de la mateixa mida, del qual penja un motor de motocicleta net com una patena. La duresa de l’acer, el caràcter fàl·lic dels tubs i la funcionalitat impersonal dels engranatges serviran de contramirall al relat de la protagonista: carn, suor i sexe davant d’aquest metall dur.
Qui dona vida a la protagonista d’aquesta història és la gran Cristina Plazas, una actriu que cada dia ens agrada més. El seu compromís amb la proposta és total i absolut, i tot i que el que fa en escena sembli fàcil, no és una tasca per a qualsevol intèrpret. Amb una aparent absència d’emoció, ens relatarà la seva història i, al mateix temps, anirà desmuntant el motor. És ben sabut que als actors els encanta fer accions físiques quan fan un monòleg (per tenir les mans ocupades): aquí la Plazas ha fet, directament, un màster en mecànica. Clau anglesa, alicates, tornavís i fins i tot una radial. Ulleres i guants protectors quan cal. Ja se sap: l’amor perjudica greument la salut. I la passió hauria d’incloure una formació en riscos laborals.
Vestida en blanc i negre per Pau Aulí como una sacerdotessa pagana, entre geisha postmoderna i dominàtrix d’hospital, Cristina Plazas es passa l’hora que dura la peça sense parar de treballar. El gran encert de la directora és aconseguir que veiem l’abraçada de l’amant o un tors musculós amb la sola presència d’un motor o una estructura de metall. I l’excel·lent treball físic de l’actriu, per descomptat. En les inspiracions iconogràfiques del muntatge imaginem Björk com una androide al videoclip d’All is full of love (Chris Cunningham, 1999) o la fascinant barreja de sexe i motor de la pel·lícula Crash (David Cronenberg, 1996). L’amor és sempre un accident. Pere Jou & Aurora Bauzà firmen l’espai sonor, per sort no gaire tenebrós, i la ballarina Lorena Nogal (flamant Premi Nacional de Dansa) dirigeix el moviment de la peça: l’amor ens descol·loca i fa que dissociem les nostres extremitats, com una aranya desorientada. No us perdeu aquesta proposta breu i radical, feu-me el favor. I, a més, dura una hora exacta de rellotge.