Des que va desembarcar a la Fundació Joan Brossa després d’uns anys al Teatre Lliure, Georgina Oliva és la prova fefaent de la importància que té una bona programadora. En qüestió de mesos, la institució cultural del Born ha fet un gir ben clar, relacionant (i contaminant) la programació d’arts visuals amb la d’arts escèniques, ampliant i rejovenint el seu públic i aportant una mica d’alegria a la plàcida bombolleta del teatre barceloní. Després de programar Marta Pazos, Lucia del Greco o Ferran Dordal Lalueza, ara ha arribat el torn d’Albert Arribas. La seva Opereta imaginària suposa la cúspide en la trajectòria de la seva companyia, Centaure Produccions, i està protagonitzada per un elenc de sis intèrprets en un absolut estat de gràcia.
Ens trobem davant d’una proposta que, com tot el teatre de Valère Novarina, és alhora intel·lectual i per a tots els públics. Arribas ha adaptat aquest text impossible de l’autor suís mitjançant una traducció creativa, respiratòria i “idiota”, segons les seves pròpies paraules. L’única opció que té un traductor davant d’aquest festí lèxic és posar-se juganer, i els diàlegs gairebé dadaistes de Novarina permeten tota mena d’estratagemes. La posada en escena és minimalista pel que fa a l’espai i enlluernadora en el vestuari i la llum. Manuel Mateos vesteix els sis intèrprets amb alegria i fantasia, plomes de faisà i mirinyacs que ballen. Marc Salicrú il·lumina l’espai buit amb gran elegància: ¿pot tenir humor, una il·luminació? Jo dic que sí. El moment “clinc-clonc” ho demostra.
I els intèrprets? Doncs es mereixen una menció especial. La troupe de centaures que protagonitza Opereta imaginària ha treballat amb Albert Arribas en diverses ocasions, de manera que entenen a la perfecció el seu món i gairebé es podrien considerar cocreadors de l’espectacle. Mònica Almirall és l’actriu arribista perfecta: intel·ligent, irònica i amb mirada pròpia, sempre està esplèndida, ja sigui declamant, cridant les acotacions estirada a terra o parlant en una infinitud d’idiomes. Antònia Jaume té nervi i una gran presència escènica, i sap jugar amb picardia tant amb el cos com amb la veu. Màrcia Cisteró és una actriu que cada dia ens agrada més i que ens continua sorprenent, muntatge rere muntatge: el ball que fa en el segon acte demostra que és una de les millors. Griselda Ramon és el personatge que s’expressa només cantant, i els seus refilets juguen en la mateixa lliga que la seva mirada blava i el seu somriure murri. (La música composta per Lucas Ariel Vallejos és circ i cabaret berlinès en estat pur). Roosevelt Jiménez és la revelació d’aquest espectacle, despatxant xona i fent de tramoista, tot alhora. I per a Oriol Genís cada dia em falten més les paraules: el seu interminable monòleg amb l’inici de la seva novel·la és un dels moments teatrals de la temporada. I de la dècada.
I de què va Opereta imaginària? Quina pregunta més difícil, absurda i innecessària! Com tota la trajectòria d’Albert Arribas, l’obra és alhora celebració i paròdia, conya i assaig cultural. Una gran festa de la paraula (amb un espatarrant telenotícies i tot), un espectacle de varietats, un cabaret d’ocurrències que col·loca un mirall davant de l’absurditat del ritus teatral: l’autor, els artistes, el públic, la programadora, l’entreacte… Opereta imaginària és teatre en essència, una cosa que només pot passar en un escenari una mica polsegós i davant d’una platea expectant i a les fosques. Voilà. Això és Opereta imaginària.
Opereta imaginària. Text: Valère Novarina. Direcció, traducció i adaptació: Albert Arribas. Fundació Joan Brossa. Barcelona. Fins al 18 de maig.
Albert Arribas dirigeix aquesta obra impossible de Valère Novarina en una producció que suposa la cúspide en la trajectòria de la companyia EL PAÍS
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
Albert Arribas dirigeix aquesta obra impossible de Valère Novarina en una producció que suposa la cúspide en la trajectòria de la companyia i protagonitza un elenc de sis intèrprets en estat de gràcia
Des que va desembarcar a la Fundació Joan Brossa després d’uns anys al Teatre Lliure, Georgina Oliva és la viva prova de la importància que té una bona programadora. En qüestió de mesos, la institució cultural del Born ha fet un gir ben clar, relacionant (i contaminant) la programació d’arts visuals amb la d’arts escèniques, ampliant i rejovenint el seu públic i aportant una mica d’alegria a la plàcida bombolleta del teatre barceloní. Després de programar Marta Pazos, Lucia del Greco o Ferran Dordal Lalueza, ara ha arribat el torn d’Albert Arribas. La seva Opereta imaginària suposa la cúspide en la trajectòria de la seva companyia, Centaure Produccions, i està protagonitzada per un elenc de sis intèrprets en un absolut estat de gràcia.
Ens trobem davant d’una proposta que, com tot el teatre de Valère Novarina, és alhora intel·lectual i per a tots els públics. Arribas ha adaptat aquest text impossible de l’autor suís mitjançant una traducció creativa, respiratòria i “idiota”, segons les seves pròpies paraules. L’única opció que té un traductor davant d’aquest festí lèxic és posar-se juganer, i els diàlegs gairebé dadaistes de Novarina permeten tota mena d’estratagemes. La posada en escena és minimalista pel que fa a l’espai i enlluernadora en el vestuari i la llum. Manuel Mateos vesteix els sis intèrprets amb alegria i fantasia, plomes de faisà i mirinyacs que ballen. Marc Salicrú il·lumina l’espai buit amb una gran elegància: ¿pot tenir humor, una il·luminació? Jo dic que sí. El moment “clinc-clonc” ho demostra.
I els intèrprets? Doncs es mereixen una menció especial. La troupe de centaures que protagonitza Opereta imaginària ha treballat amb Albert Arribas en diverses ocasions, de manera que entenen a la perfecció la seva mirada i gairebé es podrien considerar cocreadors de l’espectacle. Mònica Almirall és l’actriu arribista perfecta: intel·ligent, irònica i amb mirada pròpia, sempre està esplèndida, ja sigui declamant, cridant les acotacions estirada a terra o parlant en una infinitud d’idiomes. Antònia Jaume té nervi i una gran presència escènica, i sap jugar amb picardia tant amb el cos com amb la veu. Màrcia Cisteró és una actriu que cada dia ens agrada més i que ens continua sorprenent, muntatge rere muntatge: el ball que fa en el segon acte demostra que és una de les millors. Griselda Ramon és el personatge que s’expressa només cantant, i els seus refilets juguen en la mateixa lliga que la seva mirada blava i el seu somriure murri. (La música composta per Lucas Ariel Vallejos és circ i cabaret berlinès en estat pur). Roosevelt Jiménez és la revelació d’aquest espectacle, despatxant xona i fent de tramoista, tot alhora. I per a Oriol Genís cada dia em falten més les paraules: el seu interminable monòleg amb l’inici de la seva novel·la és un dels moments teatrals de la temporada. I de la dècada.
I de què va Opereta imaginària? Quina pregunta més difícil, absurda i innecessària! Com tota la trajectòria d’Albert Arribas, l’obra és alhora celebració i paròdia, conya i assaig cultural. Una gran festa de la paraula (amb un espatarrant telenotícies i tot), un espectacle de varietats, un cabaret d’ocurrències que col·loca un mirall davant de l’absurditat del ritus teatral: l’autor, els artistes, el públic, la programadora, l’entreacte… Opereta imaginària és teatre en essència, de manera que és una cosa que només pot passar en un escenari una mica polsegós i davant d’una platea expectant i a les fosques. Voilà. Això és Opereta imaginària.
Opereta imaginària. Text: Valère Novarina. Direcció, traducció i adaptació: Albert Arribas. Fundació Joan Brossa. Barcelona. Fins al 18 de maig.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Oriol Puig Taulé (Sabadell, 1980) es crítico y cronista de artes escénicas. Es licenciado en Historia del Arte y tiene un Máster en Estudios Teatrales por la Universidad Autónoma de Barcelona. Coordina la sección de teatro y danza del digital cultural ‘Núvol’, y lo encontraréis en los escenarios más insospechados
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
