Que morir surt molt car és cosa ben sabuda, i que les funeràries juguen amb el monopoli del dol, també. Com negar-se a pagar tot el que ens demanen quan estem vivint un procés tan dolorós i traumàtic? Fa cinc anys, Carmen Marfà i Yago Alonso van estrenar Instruccions per enterrar un pare a la Sala Flyhard, un muntatge que es va veure afectat per una pandèmia que no respecta ni la mort. Ara han reescrit l’obra i l’acaben d’estrenar al Borràs, amb un nou repartiment i un altre títol: Mesures extraordinàries. Tres grans actors per a un text que, ai, no acaba d’aixecar el vol.
L’Ovidi s’acaba de morir, i el seu fill pateix moltíssim perquè no té diners per sufragar l’enterrament: el banc li denega un crèdit i ha de recórrer a la imaginació. Mercè Aránega interpreta la vídua, Francesc Ferrer és el fill i Mia Sala-Patau (que va debutar fa poc a Expulsió) fa de neta. La inversemblança de la trama (fins i tot les famílies més necessitades enterren els seus éssers estimats) i la poca substància dels personatges afecta una proposta que es queda a mitges: ni fa riure ni emociona quan s’ho proposa. De tota l’obra, em quedo amb una frase: “La misèria cansa”.
Resulta força frustrant veure tres bons actors mirant de defensar un text ple de clixés i llocs comuns. Els recordatoris, les flors, els músics… tot surt molt car, ja ho sabem. La idea d’un enterrament i un taüt personalitzat (com un braç enguixat signat pels amics) resulta bonica i entranyable, però es desaprofita de manera clamorosa. I és una llàstima, la veritat. Volia titular aquesta crítica Que bé que us queda la mort, però el muntatge m’ho ha impedit. Que en pau descansi.
Carmen Marfà i Yago Alonso reescriuen ‘Instruccions per enterrar un pare’ i estrenen al Borràs amb un text ple de clixés i tres bons actors EL PAÍS
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
Carmen Marfà i Yago Alonso reescriuen ‘Instruccions per enterrar un pare’ i estrenen al Borràs amb un text ple de clixés i tres bons actors
Que morir surt molt car és cosa ben sabuda, i que les funeràries juguen amb el monopoli del dol, també. Com negar-se a pagar tot el que ens demanen quan estem vivint un procés tan dolorós i traumàtic? Fa cinc anys, Carmen Marfà i Yago Alonso van estrenar Instruccions per enterrar un pare a la Sala Flyhard, un muntatge que es va veure afectat per una pandèmia que no respecta ni la mort. Ara han reescrit l’obra i l’acaben d’estrenar al Borràs, amb un nou repartiment i un altre títol: Mesures extraordinàries. Tres grans actors per a un text que, ai, no acaba d’aixecar el vol.
L’Ovidi s’acaba de morir, i el seu fill pateix moltíssim perquè no té diners per sufragar l’enterrament: el banc li denega un crèdit i ha de recórrer a la imaginació. Mercè Aránega interpreta la vídua, Francesc Ferrer és el fill i Mia Sala-Patau (que va debutar fa poc a Expulsió) fa de neta. La inversemblança de la trama (fins i tot les famílies més necessitades enterren els seus éssers estimats) i la poca substància dels personatges afecta una proposta que es queda a mitges: ni fa riure ni emociona quan s’ho proposa. De tota l’obra, em quedo amb una frase: “La misèria cansa”.
Resulta força frustrant veure tres bons actors mirant de defensar un text ple de clixés i llocs comuns. Els recordatoris, les flors, els músics… tot surt molt car, ja ho sabem. La idea d’un enterrament i un taüt personalitzat (com un braç enguixat signat pels amics) resulta bonica i entranyable, però es desaprofita de manera clamorosa. I és una llàstima, la veritat. Volia titular aquesta crítica Que bé que us queda la mort, però el muntatge m’ho ha impedit. Que en pau descansi.
Mesures extraordinàries
Dramatúrgia i direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso.
Repartiment: Mercè Aránega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau.
Teatre Borràs. Barcelona. Fins al 13 de juliol.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Oriol Puig Taulé (Sabadell, 1980) es crítico y cronista de artes escénicas. Es licenciado en Historia del Arte y tiene un Máster en Estudios Teatrales por la Universidad Autónoma de Barcelona. Coordina la sección de teatro y danza del digital cultural ‘Núvol’, y lo encontraréis en los escenarios más insospechados
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
