L’actriu barcelonina Màrcia Cisteró ha estat reconeguda amb el 51è premi Memorial Margardia Xirgu, que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina, gràcies als quatre treballs que ha portat a terme: Tots ocells, Les Bacants, Macbeth song i Opereta imaginària. Ella destaca que, curiosament, en cap d’ells és la protagonista. Però és que a Cisteró no li cal ser-ho per rebre un guardó d’aquesta mena. És una actriu superba, una treballadora incansable, amb un talent particular que fa que molts directors no puguin viure sense ella.
Pregunta. Fem l’entrevista a la Biblioteca de Catalunya, seu escènica de La Perla 29, per molts motius. Quan hi entra, què li ve al cap?
Resposta. Ja torno a ser aquí! Són moltes hores, moltes coses viscudes. Són tants els moments bonics que m’agradaria retenir que se’m fa difícil. Però sí que em ve la sensació de dir: aquí hi ha vida, vida meva, vida de tots. És un lloc de vida.
P. Aquí hi viu una gran família, oi?
R. M’agrada explicar que la família són ells i nosaltres som com els convidats de les festes grosses. Ells són la família. N’hi ha uns que ens conviden més sovint, d’altres no tant, però vull pensar que som convidats volguts i estimats, no d’aquells que no vols tenir a casa.
P. Aquí aquesta temporada ha fet Tots ocells, i al Brossa Opereta imaginària. Dues obres que s’assemblen com un ou a una castanya.
R. És una sort poder fer coses tan diferents i que requereixen tantes coses de l’actor. No perquè Novarina sigui tan difícil d’entendre ho fa diferent d’un Mouawad, que t’exigeix moltíssim. M’agrada que siguin coses diferents, però que exigeixin molt de mi i de l’actor.
P. Quina ha estat més exigent?
R. L’exigència és semblant. Però et diria que és més difícil Tots ocells, perquè els personatges que feia no tenien continuïtat. Era molt de sortir, donar el cent per cent, tota la informació d’aquell personatge, d’aquell moment, i anar al camerino. Al cap de mitja hora, quan ja t’has refredat, tornar… Mouawad no ho posa fàcil. No et fa dir: són les deu i estem bé. No. Et posa un discurs polític, social, amb unes paraules poètiques, i l’has de dir clavat. L’exigència ve per aquí. L’Opereta era difícil perquè era un món molt estrany, amb paraules impossibles, però estaves jugant tota l’estona, no sortíem de l’escena, entraves en una bogeria que era difícil de sostenir, però ja eres allà.
P. Treballa molt perquè no exigeix ser la protagonista? N’hi ha que ho fan…
R. No et diré que no hi tinc cap interès, però no m’importa. A mi m’agrada treballar, m’agrada ser-hi. Que tens un protagonista? Doncs, perfecte, perquè els protagonistes tenen la dificultat que porten el pes de la funció, però també tenen la possibilitat d’explicar-se al llarg de tota l’obra. Com a secundari sostens el protagonista, perquè sense secundaris el protagonista no s’explica, però tens la dificultat d’anar i venir. I potser tens quatre rèpliques per explicar tot el món d’aquella persona. Et diria que és més difícil fer secundaris que protagonistes. Jo, que he fet més secundaris que protagonistes, gaudeixo amb tots dos.
P. Hi ha algun protagonista que hagi viscut de prop que li hauria agradat interpretar?
R. Normalment, quan faig una obra, sempre m’agrada molt la feina que fan els altres. M’agraden els assajos, acompanyar els companys en el procés. Com més corals són els assajos, més en gaudeixo. Potser et diria Incendis, pel viatge que feia Clara Segura amb la Nawal i la Jean. Però és que els tinc tan carinyo, als personatges que feia jo, l’àvia, la mare i l’amiga, que em dono per ben pagada. Quan feia Animal negre tristesa envejava els que feien les escenes, no a mi que les narrava. Però al final vaig acabar-ho gaudint molt.
P. Sempre diu que a la seva vida hi ha un abans i un després de Moro com a país, el monòleg que va interpretar el 2014 al TNC.
R. No només per estar sola, sinó per estar sola amb aquell monstre, que era el text de Dimitris Dimitriadis i el muntatge d’Albert Arribas. No sé com ho vam fer. Hi ha un abans i un després pel que va representar per a mi com a actriu, no per la seva repercussió. Van ser quatre dies al Nacional que va passar sense pena ni glòria.
P. Però encara en parlem.
R. Deu ser que alguna cosa va quedar… A mi em va demostrar que em podia enfrontar a qualsevol cosa: si podia fer allò, podia fer el que em proposés.
P. De qui se sent hereva com a actriu?
R. Em sento hereva de les grans amb qui he pogut compartir escenari. Les altres, com Rosa Maria Sardà, m’encantaven, però no les vaig gaudir. Amb Anna Lizaran només vaig coincidir en un muntatge [El cercle de guix caucasià, 2008], però vaig aprendre moltíssim. El contacte, el sumar cada dia en els assajos, a les funcions… Recordo la complicitat que teníem amb la Lizaran o amb Àngels Poch o amb Marissa Josa, amb qui he fet Tots ocells i Natale in casa Cupiello…
P. Què n’ha après?
R. De la Lizaran, la capacitat de deixar-se anar en el que fos. Amb la Marissa, la generositat; està per ella, està per tu, si veu que no te’n surts t’intenta ajudar, i, com a actriu, com intenta per davant i per darrere treure tot el que necessita treure. La Poch tenia una elegància que m’encantava. No sé. Amb Clara Segura he treballat molts anys i encara ara, quan fem funcions juntes, em cau la bava. És una tot terreny.
P. Què us ensenyeu els actors i les actrius entre vosaltres?
R. És una cosa física i no. L’important és formar companyia, ser part d’un tot, que és com jo entenc el teatre. Tant si ets protagonista com secundari, o el que surt a dir: “Bona nit, ja hi som tots”. Si aquest “bona nit, ja hi som tots”, no està ben dit, en el moment just, la funció no va. La consciència de formar part tots d’un conjunt també s’aprèn.
P. És curiós que hagi treballat amb poques directores.
R. Amb Carlota Subirós i… Ara que ho dius és veritat. Jo encantada. Quan em truquen, intento fer un forat.
P. Pot triar la feina?
R. No… No. A veure. Últimament, el que sí que estic negociant són coses com estrenar una setmana més tard per poder acabar el que tinc abans. Això potser és pitjor que haver de triar, perquè els tetris de vegades no funcionen. O funcionen a base d’assajar Opereta imaginària al matí i fer funcions de Macbeth song al vespre. Arribes a casa del revés. Si tens família, suma y sigue. La gent no ho sap, com anem. Es pensen que portem vides plaents i fàcils.
P. Era una actriu molt identificada amb Oriol Broggi, que és de la seva generació, però un dia va aparèixer un director més jove, Albert Arribas. Què va suposar això?
R. Moro com a país va ser una cosa molt especial i per a ell era la primera obra que dirigia al Nacional. Però, oh, màgia, ens vam entendre molt bé. I fins ara. Es treballa molt bé, amb l’Albert. Fàcil no, perquè ni fa coses fàcils ni t’ho posa fàcil, en el sentit que sempre t’exigeix una miqueta més: aquella rèplica, si la pots dir amb aquella intenció, però li has de sumar el record i el no-sé-què. Si a cada rèplica tens tres línies d’intencions al cap, és com una bogeria. Després fas els equilibris. M’agrada. L’Albert té un respecte i una admiració per la figura de l’actor molt macos.
P. Amb Macbeth song anirà ara a Polònia, i al gener a Xile. Ja va sortir amb 28 i mig, que va estar a París.
R. Ja fa dies que repasso el text en anglès. Per què fer coses fàcils si les pots fer complicades? Tinc moltes ganes de recuperar-lo. És una visió del Macbeth extraordinària. Dintre de la broma de la música, dels personatges, va molt a l’essència de l’obra.
P. Té l’espina clavada de no haver tingut una carrera audiovisual?
R. Espina clavada no, perquè encara tinc temps. El que passa és que és difícil combinar-ho. Algunes vegades m’han sorgit coses, no tan extraordinàries com ser Frederica Montseny, que va ser un regal dels déus, que només suposava sis o set sessions i no ho vaig poder fer. Quan estava assajant La plaça del Diamant havia de fer una pel·li i no ens vam posar d’acord. L’audiovisual va molt tard sempre. I tu et vas buscant la vida, perquè has de pagar les factures.
P. Tinc la teoria que l’actor català s’ha de buscar les garrofes al teatre, perquè l’audiovisual va per modes i són pocs els que en poden viure al 100%.
R. Crec que una mica és així, va a ràfegues. En el fons, el teatre és on hi ha més feina. Ara l’audiovisual es mou molt, però fa deu anys no era així.
P. Per Nadal, Broggi recupera Natala in Casa Cupiello, que va muntar fa més de deu anys. Hi serà?
R. Sí, i em fa una il·lusió tremenda. Perquè serem gairebé el mateix equip i pot ser molt bonic. Va ser un espectacle que va funcionar molt bé, amb dues o tres temporades. Té sentit, això de recuperar coses.
P. Hi ha alguna obra que s’hagi fet perquè ha volgut fer-la?
R. Sí, però no. Amb l’Arribas, que ens hem entès molt bé, hi va haver un moment en què em va dir que tenia ganes de treballar amb mi i què voldria fer jo. M’hi sumo, em deia. Sempre hi ha aquesta cosa de l’un per l’altre, i les coses acaben sortint. Amb l’Oriol també passa una mica… I de vegades passa el contrari: que m’han donat papers que jo creia que s’havien equivocat totalment, i després resultar un èxit.
P. Pot viure sense el teatre?
R. No. He fet classes, sobretot al principi, perquè si feia una producció a l’any ja tenia sort. D’alguna manera havia de viure. Prefereixo fer classes a servir copes en un bar. Ara només mantinc les de l’Autònoma perquè són les úniques en què encara ho passo bé. El dia que deixi de passar-ho bé o deixi d’aprendre amb ells, plegaré. Perquè, esclar, jo penso que estic tan formosa com abans i ells són cada vegada més joves i som cada cop més lluny. Aquest any he tingut un grup meravellós i hi ha hagut una química brutal. Si més no, els desperto el cuquet d’anar al teatre. Estic creant espectadors.
L’actriu ha estat reconeguda amb el premi que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina gràcies a quatre treballs EL PAÍS
L’actriu barcelonina Màrcia Cisteró ha estat reconeguda amb el 51è premi Memorial Margardia Xirgu, que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina, gràcies als quatre treballs que ha portat a terme: Tots ocells, Les Bacants, Macbeth song i Opereta imaginària. Ella destaca que, curiosament, en cap d’ells és la protagonista. Però és que a Cisteró no li cal ser-ho per rebre un guardó d’aquesta mena. És una actriu superba, una treballadora incansable, amb un talent particular que fa que molts directors no puguin viure sense ella.
Pregunta. Fem l’entrevista a la Biblioteca de Catalunya, seu escènica de La Perla 29, per molts motius. Quan hi entra, què li ve al cap?
Resposta. Ja torno a ser aquí! Són moltes hores, moltes coses viscudes. Són tants els moments bonics que m’agradaria retenir que se’m fa difícil. Però sí que em ve la sensació de dir: aquí hi ha vida, vida meva, vida de tots. És un lloc de vida.
P. Aquí hi viu una gran família, oi?
R. M’agrada explicar que la família són ells i nosaltres som com els convidats de les festes grosses. Ells són la família. N’hi ha uns que ens conviden més sovint, d’altres no tant, però vull pensar que som convidats volguts i estimats, no d’aquells que no vols tenir a casa.
P. Aquí aquesta temporada ha fet Tots ocells, i al Brossa Opereta imaginària. Dues obres que s’assemblen com un ou a una castanya.
R. És una sort poder fer coses tan diferents i que requereixen tantes coses de l’actor. No perquè Novarina sigui tan difícil d’entendre ho fa diferent d’un Mouawad, que t’exigeix moltíssim. M’agrada que siguin coses diferents, però que exigeixin molt de mi i de l’actor.
P. Quina ha estat més exigent?
R. L’exigència és semblant. Però et diria que és més difícil Tots ocells, perquè els personatges que feia no tenien continuïtat. Era molt de sortir, donar el cent per cent, tota la informació d’aquell personatge, d’aquell moment, i anar al camerino. Al cap de mitja hora, quan ja t’has refredat, tornar… Mouawad no ho posa fàcil. No et fa dir: són les deu i estem bé. No. Et posa un discurs polític, social, amb unes paraules poètiques, i l’has de dir clavat. L’exigència ve per aquí. L’Opereta era difícil perquè era un món molt estrany, amb paraules impossibles, però estaves jugant tota l’estona, no sortíem de l’escena, entraves en una bogeria que era difícil de sostenir, però ja eres allà.
P. Treballa molt perquè no exigeix ser la protagonista? N’hi ha que ho fan…
R. No et diré que no hi tinc cap interès, però no m’importa. A mi m’agrada treballar, m’agrada ser-hi. Que tens un protagonista? Doncs, perfecte, perquè els protagonistes tenen la dificultat que porten el pes de la funció, però també tenen la possibilitat d’explicar-se al llarg de tota l’obra. Com a secundari sostens el protagonista, perquè sense secundaris el protagonista no s’explica, però tens la dificultat d’anar i venir. I potser tens quatre rèpliques per explicar tot el món d’aquella persona. Et diria que és més difícil fer secundaris que protagonistes. Jo, que he fet més secundaris que protagonistes, gaudeixo amb tots dos.
P. Hi ha algun protagonista que hagi viscut de prop que li hauria agradat interpretar?
R. Normalment, quan faig una obra, sempre m’agrada molt la feina que fan els altres. M’agraden els assajos, acompanyar els companys en el procés. Com més corals són els assajos, més en gaudeixo. Potser et diria Incendis, pel viatge que feia Clara Segura amb la Nawal i la Jean. Però és que els tinc tan carinyo, als personatges que feia jo, l’àvia, la mare i l’amiga, que em dono per ben pagada. Quan feia Animal negre tristesa envejava els que feien les escenes, no a mi que les narrava. Però al final vaig acabar-ho gaudint molt.
P. Sempre diu que a la seva vida hi ha un abans i un després de Moro com a país, el monòleg que va interpretar el 2014 al TNC.
R. No només per estar sola, sinó per estar sola amb aquell monstre, que era el text de Dimitris Dimitriadis i el muntatge d’Albert Arribas. No sé com ho vam fer. Hi ha un abans i un després pel que va representar per a mi com a actriu, no per la seva repercussió. Van ser quatre dies al Nacional que va passar sense pena ni glòria.
P. Però encara en parlem.
R. Deu ser que alguna cosa va quedar… A mi em va demostrar que em podia enfrontar a qualsevol cosa: si podia fer allò, podia fer el que em proposés.
P. De qui se sent hereva com a actriu?
R. Em sento hereva de les grans amb qui he pogut compartir escenari. Les altres, com Rosa Maria Sardà, m’encantaven, però no les vaig gaudir. Amb Anna Lizaran només vaig coincidir en un muntatge [El cercle de guix caucasià, 2008], però vaig aprendre moltíssim. El contacte, el sumar cada dia en els assajos, a les funcions… Recordo la complicitat que teníem amb la Lizaran o amb Àngels Poch o amb Marissa Josa, amb qui he fet Tots ocells i Natale in casa Cupiello…
P. Què n’ha après?
R. De la Lizaran, la capacitat de deixar-se anar en el que fos. Amb la Marissa, la generositat; està per ella, està per tu, si veu que no te’n surts t’intenta ajudar, i, com a actriu, com intenta per davant i per darrere treure tot el que necessita treure. La Poch tenia una elegància que m’encantava. No sé. Amb Clara Segura he treballat molts anys i encara ara, quan fem funcions juntes, em cau la bava. És una tot terreny.
P. Què us ensenyeu els actors i les actrius entre vosaltres?
R. És una cosa física i no. L’important és formar companyia, ser part d’un tot, que és com jo entenc el teatre. Tant si ets protagonista com secundari, o el que surt a dir: “Bona nit, ja hi som tots”. Si aquest “bona nit, ja hi som tots”, no està ben dit, en el moment just, la funció no va. La consciència de formar part tots d’un conjunt també s’aprèn.
P. És curiós que hagi treballat amb poques directores.
R. Amb Carlota Subirós i… Ara que ho dius és veritat. Jo encantada. Quan em truquen, intento fer un forat.
P. Pot triar la feina?
R. No… No. A veure. Últimament, el que sí que estic negociant són coses com estrenar una setmana més tard per poder acabar el que tinc abans. Això potser és pitjor que haver de triar, perquè els tetris de vegades no funcionen. O funcionen a base d’assajar Opereta imaginària al matí i fer funcions de Macbeth song al vespre. Arribes a casa del revés. Si tens família, suma y sigue. La gent no ho sap, com anem. Es pensen que portem vides plaents i fàcils.
P. Era una actriu molt identificada amb Oriol Broggi, que és de la seva generació, però un dia va aparèixer un director més jove, Albert Arribas. Què va suposar això?
R. Moro com a país va ser una cosa molt especial i per a ell era la primera obra que dirigia al Nacional. Però, oh, màgia, ens vam entendre molt bé. I fins ara. Es treballa molt bé, amb l’Albert. Fàcil no, perquè ni fa coses fàcils ni t’ho posa fàcil, en el sentit que sempre t’exigeix una miqueta més: aquella rèplica, si la pots dir amb aquella intenció, però li has de sumar el record i el no-sé-què. Si a cada rèplica tens tres línies d’intencions al cap, és com una bogeria. Després fas els equilibris. M’agrada. L’Albert té un respecte i una admiració per la figura de l’actor molt macos.
P. Amb Macbeth song anirà ara a Polònia, i al gener a Xile. Ja va sortir amb 28 i mig, que va estar a París.
R. Ja fa dies que repasso el text en anglès. Per què fer coses fàcils si les pots fer complicades? Tinc moltes ganes de recuperar-lo. És una visió del Macbeth extraordinària. Dintre de la broma de la música, dels personatges, va molt a l’essència de l’obra.
P. Té l’espina clavada de no haver tingut una carrera audiovisual?
R. Espina clavada no, perquè encara tinc temps. El que passa és que és difícil combinar-ho. Algunes vegades m’han sorgit coses, no tan extraordinàries com ser Frederica Montseny, que va ser un regal dels déus, que només suposava sis o set sessions i no ho vaig poder fer. Quan estava assajant La plaça del Diamant havia de fer una pel·li i no ens vam posar d’acord. L’audiovisual va molt tard sempre. I tu et vas buscant la vida, perquè has de pagar les factures.
P. Tinc la teoria que l’actor català s’ha de buscar les garrofes al teatre, perquè l’audiovisual va per modes i són pocs els que en poden viure al 100%.
R. Crec que una mica és així, va a ràfegues. En el fons, el teatre és on hi ha més feina. Ara l’audiovisual es mou molt, però fa deu anys no era així.
P. Per Nadal, Broggi recupera Natala in Casa Cupiello, que va muntar fa més de deu anys. Hi serà?
R. Sí, i em fa una il·lusió tremenda. Perquè serem gairebé el mateix equip i pot ser molt bonic. Va ser un espectacle que va funcionar molt bé, amb dues o tres temporades. Té sentit, això de recuperar coses.
P. Hi ha alguna obra que s’hagi fet perquè ha volgut fer-la?
R. Sí, però no. Amb l’Arribas, que ens hem entès molt bé, hi va haver un moment en què em va dir que tenia ganes de treballar amb mi i què voldria fer jo. M’hi sumo, em deia. Sempre hi ha aquesta cosa de l’un per l’altre, i les coses acaben sortint. Amb l’Oriol també passa una mica… I de vegades passa el contrari: que m’han donat papers que jo creia que s’havien equivocat totalment, i després resultar un èxit.
P. Pot viure sense el teatre?
R. No. He fet classes, sobretot al principi, perquè si feia una producció a l’any ja tenia sort. D’alguna manera havia de viure. Prefereixo fer classes a servir copes en un bar. Ara només mantinc les de l’Autònoma perquè són les úniques en què encara ho passo bé. El dia que deixi de passar-ho bé o deixi d’aprendre amb ells, plegaré. Perquè, esclar, jo penso que estic tan formosa com abans i ells són cada vegada més joves i som cada cop més lluny. Aquest any he tingut un grup meravellós i hi ha hagut una química brutal. Si més no, els desperto el cuquet d’anar al teatre. Estic creant espectadors.
