La dramaturga britànica Ella Hickson va estrenar The Writer a l’Almeida londinenc el 2018. Vivim en uns temps tan accelerats que ara, quan se n’acaba d’estrenar la versió catalana al Lliure (traducció de Carlota Subirós), el text ja ens sembla antiquat. Anna Serrano dirigeix amb mà ferma un muntatge que segueix fil per randa les acotacions de l’autora: es tracta de qüestionar i posar en crisi el propi llenguatge teatral, les seves convencions i els seus llocs comuns. Tant en la forma com en el contingut. Hickson construeix uns personatges tan arquetípics que semblen un acudit: la jove autora que vol canviar el món, el director (que a estones sembla productor) pragmàtic i conservador, el xicot pusil·lànime i calçasses… L’autora és un interessant dispositiu teatral que acaba caient en les seves pròpies trampes: la primera part de la peça resulta estimulant, mentre que en la segona la cosa es desinfla dramàticament.
Anna Serrano dirigeix el muntatge basat en l’obra de la britànica Ella Hickson, un qüestionament del llenguatge teatral que arriba tard EL PAÍS
La dramaturga britànica Ella Hickson va estrenar The Writer a l’Almeida londinenc el 2018. Vivim en uns temps tan accelerats que ara, quan se n’acaba d’estrenar la versió catalana al Lliure (traducció de Carlota Subirós), el text ja ens sembla antiquat. Anna Serrano dirigeix amb mà ferma un muntatge que segueix fil per randa les acotacions de l’autora: es tracta de qüestionar i posar en crisi el propi llenguatge teatral, les seves convencions i els seus llocs comuns. Tant en la forma com en el contingut. Hickson construeix uns personatges tan arquetípics que semblen un acudit: la jove autora que vol canviar el món, el director (que a estones sembla productor) pragmàtic i conservador, el xicot pusil·lànime i calçasses… L’autora és un interessant dispositiu teatral que acaba caient en les seves pròpies trampes: la primera part de la peça resulta estimulant, mentre que en la segona la cosa es desinfla dramàticament.
