El gener de 2023, Ada Colau, aleshores alcaldessa de Barcelona, va fer una aparició estel·lar durant la roda de premsa anual de l’Antic Teatre per proclamar que, finalment, l’Ajuntament havia decidit expropiar l’edifici del carrer Verdaguer i Callís on hi ha, des de 2003, la institució teatral. Semblava que s’acabava el seu llarg tràngol, agreujat des de primers de 2020 quan els propietaris van decidir apujar-los el lloguer de 1.500 a 7.000 euros mensuals, cosa que feia inviable seguir amb l’activitat cultural.
La història de l’Antic Teatre ressona a Barcelona des de temps immemorials, des del naixement del festival Grec o del Teatre Lliure. I de tants espais que han estat aixecats des de la base, gràcies a l’impuls d’artistes i gestors comunitaris. Hauria estat possible el Lliure d’avui sense la tenacitat de Fabià Puigserver? O de Josep Montanyès i Àlex Rigola?
Dos i mig després d’aquell anunci sorpresa, finalment, s’ha produït l’expropiació de l’edifici de l’Antic amb l’objectiu d’assegurar “l’ús públic com a centre cultural d’un espai escènic singular amb més de vint anys de trajectòria i consolidat com a centre d’experimentació cultural i de proximitat, i un punt de trobada del teixit cultural del veïnat”. Dos anys i mig en què el consistori, ara en mans del PSC, ha jugat a “l’ofegament”, a dilatar el temps, segons explica Semolina Tomic, directora de l’Antic. Un exemple: el 2026, l’Antic ha de demanar els ajuts triennals de la Generalitat i avui encara no saben on seran, què passarà amb ells. Perquè no queda clar quina serà la gestió futura de l’espai, quin és el model que aplicarà l’Ajuntament. Serà una Casa de Cultura, com el Paral·lel 62? Una Fàbrica de Creació, com la Fundació Joan Brossa, La Caldera o l’Hangar? Hi haurà un concurs públic, cosa que no va passar ni al Tantarantana ni a la Sala Beckett, per exemple, quan es van convertir en Fàbriques de Creació? Hauran de pagar lloguer?
L’Ajuntament ha pagat un poc més d’un milió d’euros per l’Antic. Pel Tantarantana va desemborsar 1,5 milions i pel Molino, més de 6. I les obres per dur la Sala Beckett de Gràcia a Poblenou van pujar fins al 5 milions. Per adquirir el Club Capitol, l’Ajuntament ha requalificat l’edifici de la Telefònica per fer-lo d’ús comercial, amb la plusvàlua del qual el consistori s’ha quedat el teatre de la Rambla. Pocs diners els que ha costat, doncs, l’Antic, un espai que porta més de vint anys com a bressol de l’escena contemporània de la ciutat. Aquí han nascut companyies i artistes com La Veronal, El Conde de Torrefiel, Agnès Mateus i Quim Tarrida, Azkona&Toloza, Pere Faura, que avui es passegen literalment per tot el món, de Seül a Nova York, de París a Santiago de Xile. Quant costa tot això?
Ara hi ha molts dubtes damunt la taula. Un dels principals passa pel bar. S’ha de tenir en compte que, avui dia, l’Antic obté uns 120.000 euros en ajudes de l’Ajuntament i la Generalitat per desenvolupar la seva activitat artística, a raó d’espectacle per setmana, uns 40 a l’any. Xavalla. I aquí hi entra, per exemple, el seu projecte comunitari amb les iaies del barri (uns 10.000 euros), un fet artístic i social de primera magnitud. Sense els ingressos del bar, ras i curt, l’Antic seria impossible i més si tenim en compte que ofereixen el 80% de la taquilla a les companyies, cosa que, amb la sala plena durant quatre funcions, amb prou feines arriba als 3.400 euros. Del Grec, obtenen uns 14.000 euros per programar tres companyies tot el mes de juliol. Més xavalla. En total, com diu Tomic, reben a l’any “ni la meitat del que costa una producció gran del Teatre Lliure!” O el que és el mateix: el que cobren els directors dels teatres públics de Barcelona.
Al Paral·lel 62, la cooperativa l’Afluent gestiona el bar, cosa que els permet disposar d’un pressupost més ambiciós, ja que tenen ingressos propis més enllà de la venda d’entrades. A la Biblioteca de Catalunya, el bar és gestionat també per La Perla 29. I passa el mateix a molts teatres i sales d’Europa. Al Kaaitheatre de Brussel·les, per exemple, dirigit per una companyia independent que rep fons locals i federals. A més, respecte a l’Antic, dins l’expropiació hi figuren els dos locals situats a la planta baixa, actualment clubs cannàbics. A l’Antic els hi agradaria disposar d’ells per fer formació i com a llocs d’experimentació, a imatge i semblança de la sala que van tenir a Sant Adrià fins a 2018.
Tots aquests dilemes conflueixen en un símptoma: una certa confusió en les polítiques teatrals municipals. Per una banda, s’ha de celebrar que l’Ajuntament hagi posat fil a l’agulla en el cas de l’Antic Teatre, hagi adquirit el Capitol, tingui un projecte per al Teatre Arnau, que comprés l’edifici del Tantarantana a un fons voltor o que li oferís a la Beckett una seu modèlica. La qüestió passa per les diferències, per què un concurs aquí i allà no, per què l’excés de zel amb uns i no amb altres. Barcelona deu ser l’única gran ciutat europea que no compta amb un teatre municipal, a l’estil de l’Español madrileny o el Théâtre de la Ville parisenc. Això sí, manté sota el seu paraigua una quantitat enorme de sales i espais de diferent índole.
El nostre model sembla ser recuperar teatres, fer-los possibles a nivell econòmic i cedir-los a la iniciativa privada. I és aquí on l’Antic Teatre representa un problema. Perquè el seu projecte és d’inspiració pública, de base, com ho va ser el Lliure de 1976. Si no, la seva directora no guanyaria mensualment una mica més del salari mínim ni s’hauria trencat les banyes per tirar-lo endavant. Si no, no hi hauria aquest dissabte a la tarda una manifestació convocada als jardinets Talia (Paral·lel amb Borrell) per reclamar que “la cultura és un dret, no un negoci”.
Finalment, s’ha produït l’expropiació de l’edifici de l’Antic amb l’objectiu d’assegurar “l’ús públic com a centre cultural d’un espai escènic singular” EL PAÍS
El gener de 2023, Ada Colau, aleshores alcaldessa de Barcelona, va fer una aparició estel·lar durant la roda de premsa anual de l’Antic Teatre per proclamar que, finalment, l’Ajuntament havia decidit expropiar l’edifici del carrer Verdaguer i Callís on hi ha, des de 2003, la institució teatral. Semblava que s’acabava el seu llarg tràngol, agreujat des de primers de 2020 quan els propietaris van decidir apujar-los el lloguer de 1.500 a 7.000 euros mensuals, cosa que feia inviable seguir amb l’activitat cultural.
La història de l’Antic Teatre ressona a Barcelona des de temps immemorials, des del naixement del festival Grec o del Teatre Lliure. I de tants espais que han estat aixecats des de la base, gràcies a l’impuls d’artistes i gestors comunitaris. Hauria estat possible el Lliure d’avui sense la tenacitat de Fabià Puigserver? O de Josep Montanyès i Àlex Rigola?
Dos i mig després d’aquell anunci sorpresa, finalment, s’ha produït l’expropiació de l’edifici de l’Antic amb l’objectiu d’assegurar “l’ús públic com a centre cultural d’un espai escènic singular amb més de vint anys de trajectòria i consolidat com a centre d’experimentació cultural i de proximitat, i un punt de trobada del teixit cultural del veïnat”. Dos anys i mig en què el consistori, ara en mans del PSC, ha jugat a “l’ofegament”, a dilatar el temps, segons explica Semolina Tomic, directora de l’Antic. Un exemple: el 2026, l’Antic ha de demanar els ajuts triennals de la Generalitat i avui encara no saben on seran, què passarà amb ells. Perquè no queda clar quina serà la gestió futura de l’espai, quin és el model que aplicarà l’Ajuntament. Serà una Casa de Cultura, com el Paral·lel 62? Una Fàbrica de Creació, com la Fundació Joan Brossa, La Caldera o l’Hangar? Hi haurà un concurs públic, cosa que no va passar ni al Tantarantana ni a la Sala Beckett, per exemple, quan es van convertir en Fàbriques de Creació? Hauran de pagar lloguer?
L’Ajuntament ha pagat un poc més d’un milió d’euros per l’Antic. Pel Tantarantana va desemborsar 1,5 milions i pel Molino, més de 6. I les obres per dur la Sala Beckett de Gràcia a Poblenou van pujar fins al 5 milions. Per adquirir el Club Capitol, l’Ajuntament ha requalificat l’edifici de la Telefònica per fer-lo d’ús comercial, amb la plusvàlua del qual el consistori s’ha quedat el teatre de la Rambla. Pocs diners els que ha costat, doncs, l’Antic, un espai que porta més de vint anys com a bressol de l’escena contemporània de la ciutat. Aquí han nascut companyies i artistes com La Veronal, El Conde de Torrefiel, Agnès Mateus i Quim Tarrida, Azkona&Toloza, Pere Faura, que avui es passegen literalment per tot el món, de Seül a Nova York, de París a Santiago de Xile. Quant costa tot això?
Ara hi ha molts dubtes damunt la taula. Un dels principals passa pel bar. S’ha de tenir en compte que, avui dia, l’Antic obté uns 120.000 euros en ajudes de l’Ajuntament i la Generalitat per desenvolupar la seva activitat artística, a raó d’espectacle per setmana, uns 40 a l’any. Xavalla. I aquí hi entra, per exemple, el seu projecte comunitari amb les iaies del barri (uns 10.000 euros), un fet artístic i social de primera magnitud. Sense els ingressos del bar, ras i curt, l’Antic seria impossible i més si tenim en compte que ofereixen el 80% de la taquilla a les companyies, cosa que, amb la sala plena durant quatre funcions, amb prou feines arriba als 3.400 euros. Del Grec, obtenen uns 14.000 euros per programar tres companyies tot el mes de juliol. Més xavalla. En total, com diu Tomic, reben a l’any “ni la meitat del que costa una producció gran del Teatre Lliure!” O el que és el mateix: el que cobren els directors dels teatres públics de Barcelona.
Al Paral·lel 62, la cooperativa l’Afluent gestiona el bar, cosa que els permet disposar d’un pressupost més ambiciós, ja que tenen ingressos propis més enllà de la venda d’entrades. A la Biblioteca de Catalunya, el bar és gestionat també per La Perla 29. I passa el mateix a molts teatres i sales d’Europa. Al Kaaitheatre de Brussel·les, per exemple, dirigit per una companyia independent que rep fons locals i federals. A més, respecte a l’Antic, dins l’expropiació hi figuren els dos locals situats a la planta baixa, actualment clubs cannàbics. A l’Antic els hi agradaria disposar d’ells per fer formació i com a llocs d’experimentació, a imatge i semblança de la sala que van tenir a Sant Adrià fins a 2018.
Tots aquests dilemes conflueixen en un símptoma: una certa confusió en les polítiques teatrals municipals. Per una banda, s’ha de celebrar que l’Ajuntament hagi posat fil a l’agulla en el cas de l’Antic Teatre, hagi adquirit el Capitol, tingui un projecte per al Teatre Arnau, que comprés l’edifici del Tantarantana a un fons voltor o que li oferís a la Beckett una seu modèlica. La qüestió passa per les diferències, per què un concurs aquí i allà no, per què l’excés de zel amb uns i no amb altres. Barcelona deu ser l’única gran ciutat europea que no compta amb un teatre municipal, a l’estil de l’Español madrileny o el Théâtre de la Ville parisenc. Això sí, manté sota el seu paraigua una quantitat enorme de sales i espais de diferent índole.
El nostre model sembla ser recuperar teatres, fer-los possibles a nivell econòmic i cedir-los a la iniciativa privada. I és aquí on l’Antic Teatre representa un problema. Perquè el seu projecte és d’inspiració pública, de base, com ho va ser el Lliure de 1976. Si no, la seva directora no guanyaria mensualment una mica més del salari mínim ni s’hauria trencat les banyes per tirar-lo endavant. Si no, no hi hauria aquest dissabte a la tarda una manifestació convocada als jardinets Talia (Paral·lel amb Borrell) per reclamar que “la cultura és un dret, no un negoci”.
