Pau Miró va causar sensació com a dramaturg amb Plou a Barcelona, que es va estrenar a la Sala Beckett en un llunyà 2004. Érem tots més joves i teníem més cabell. Han passat els anys, ha plogut molt i la Beckett ja no ocupa un modest (però digne) local a Gràcia: ara s’allotja en un imponent edifici al barri del Poblenou. De sala alternativa a fàbrica de creació. Al seu esplèndid bar és normal trobar-s’hi expats felicíssims de viure i treballar a l’assolellada (i baratíssima per a ells) ciutat mediterrània. Miró torna als seus orígens teatrals i Toni Casares dirigeix Expulsió, el seu nou text, que en certa manera funciona com una continuació d’aquella Barcelona plujosa.
Quatre familiars es reuneixen a la casa d’estiueig dels pares, morts tots dos. Família, herència i disputes entre germans són l’argument de moltes de les nostres ficcions, però aquí l’autor vol tocar altres temes. L’expulsió física que molts sentim per part de les nostres ciutats és també una expulsió metafòrica, gairebé metafísica. La casa com a llar, refugi o niu ha passat a ser moneda de canvi, negoci i especulació. La reunió dels tres germans i la neboda serveix per parlar d’un immoble en concret, però també de tot allò immaterial.
Casares dirigeix quatre actors magnífics i molt ben escollits: Montse Germán és la germana gran, la filla adoptada, que torna a la casa d’estiueig quan és expulsada, literalment, per la seva ciutat. La seva mirada trista és la d’una dona derrotada en el terreny professional i ideològic. Ja no hi ha lloc per a les utopies urbanístiques al nostre present cínic i aterridor. Xavi Sáez i Anna Alarcón (que té a la Beckett gairebé la segona llar) són els dos germans estressats, citats per la gran per resoldre temes de família: la casa crepita i s’esquerda, i els fantasmes del passat conviuen amb els del present. Mia Sala-Patau interpreta la filla del germà, una adolescent sempre enfadada amb el seu pare i amb el món en general: un debut lluminós d’una actriu a tenir molt en compte. Les discussions a crits amb el seu pare i la violència que sembla portar a sobre denoten una ferida que l’autor decideix no mostrar-nos. Una llàstima.
L’escenografia juga un paper essencial en aquesta posada en escena: Pol Roig ha dissenyat un espai panoràmic i lunar. La casa no és casa, sinó paisatge volcànic d’arena negra, amb raigs/arbres/estrelles (il·luminació de Mireia Sintes). Tot és pati i espai exterior, i els seus habitants sembla que hi surin com si fossin astronautes explorant un nou planeta. La radicalitat de la proposta, gairebé una instal·lació escènica, xoca amb el text en els seus passatges més domèstics i terrenals, i funciona millor quan alça el vol poètic. La disposició del públic a dues bandes i l’amplitud de l’escenari provoquen, a estones, la sensació d’estar veient una partida de tennis. Les paraules, els retrets i la gelosia entre germans volen de costat a costat com pilotes llançades amb ràbia i desànim. Al final, l’adolescent furibunda és la més lúcida de tots. I aquesta constel·lació familiar funciona com un relat, una ficció. Expulsió comença molt bé i es va desinflant, intentant buscar un final, tant textual com escènic. La casa familiar s’esfondra, en tots els sentits, i els espectadors dubten uns segons sobre si ja toca aplaudir. El nostre present és molt negre, com aquest paisatge àrid i lunar.
Pau Miró escenifica l’expulsió ombrívola de les ciutats a través de les disputes entre tres germans per l’herència en una casa d’estiueig, on la més lúcida de tots és la neboda EL PAÍS
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
Pau Miró escenifica l’expulsió ombrívola de les ciutats a través de les disputes entre tres germans per l’herència en una casa d’estiueig, on la més lúcida de tots és la neboda
Pau Miró va causar sensació com a dramaturg amb Plou a Barcelona, que es va estrenar a la Sala Beckett en un llunyà 2004. Érem tots més joves i teníem més cabell. Han passat els anys, ha plogut molt i la Beckett ja no ocupa un modest (però digne) local a Gràcia: ara s’allotja en un imponent edifici al barri del Poblenou. De sala alternativa a fàbrica de creació. Al seu esplèndid bar és normal trobar-s’hi expats felicíssims de viure i treballar a l’assolellada (i baratíssima per a ells) ciutat mediterrània. Miró torna als seus orígens teatrals i Toni Casares dirigeix Expulsió, el seu nou text, que en certa manera funciona com una continuació d’aquella Barcelona plujosa.
Quatre familiars es reuneixen a la casa d’estiueig dels pares, morts tots dos. Família, herència i disputes entre germans són l’argument de moltes de les nostres ficcions, però aquí l’autor vol tocar altres temes. L’expulsió física que molts sentim per part de les nostres ciutats és també una expulsió metafòrica, gairebé metafísica. La casa com a llar, refugi o niu ha passat a ser moneda de canvi, negoci i especulació. La reunió dels tres germans i la neboda serveix per parlar d’un immoble en concret, però també de tot allò immaterial.
Casares dirigeix quatre actors magnífics i molt ben escollits: Montse Germán és la germana gran, la filla adoptada, que torna a la casa d’estiueig quan és expulsada, literalment, per la seva ciutat. La seva mirada trista és la d’una dona derrotada en el terreny professional i ideològic. Ja no hi ha lloc per a les utopies urbanístiques al nostre present cínic i aterridor. Xavi Sáez i Anna Alarcón (que té a la Beckett gairebé la segona llar) són els dos germans estressats, citats per la gran per resoldre temes de família: la casa crepita i s’esquerda, i els fantasmes del passat conviuen amb els del present. Mia Sala-Patau interpreta la filla del germà, una adolescent sempre enfadada amb el seu pare i amb el món en general: un debut lluminós d’una actriu a tenir molt en compte. Les discussions a crits amb el seu pare i la violència que sembla portar a sobre denoten una ferida que l’autor decideix no mostrar-nos. Una llàstima.
L’escenografia juga un paper essencial en aquesta posada en escena: Pol Roig ha dissenyat un espai panoràmic i lunar. La casa no és casa, sinó paisatge volcànic d’arena negra, amb raigs/arbres/estrelles (il·luminació de Mireia Sintes). Tot és pati i espai exterior, i els seus habitants sembla que hi surin com si fossin astronautes explorant un nou planeta. La radicalitat de la proposta, gairebé una instal·lació escènica, xoca amb el text en els seus passatges més domèstics i terrenals, i funciona millor quan alça el vol poètic. La disposició del públic a dues bandes i l’amplitud de l’escenari provoquen, a estones, la sensació d’estar veient una partida de tennis. Les paraules, els retrets i la gelosia entre germans volen de costat a costat com pilotes llançades amb ràbia i desànim. Al final, l’adolescent furibunda és la més lúcida de tots. I aquesta constel·lació familiar funciona com un relat, una ficció. Expulsió comença molt bé i es va desinflant, intentant buscar un final, tant textual com escènic. La casa familiar s’esfondra, en tots els sentits, i els espectadors dubten uns segons sobre si ja toca aplaudir. El nostre present és molt negre, com aquest paisatge àrid i lunar.
Expulsió. Text: Pau Miró. Direcció: Toni Casares. Intèrprets: Anna Alarcón, Montse Germán, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau. Sala Beckett. Barcelona. Fins al 6 d’abril.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Oriol Puig Taulé (Sabadell, 1980) es crítico y cronista de artes escénicas. Es licenciado en Historia del Arte y tiene un Máster en Estudios Teatrales por la Universidad Autónoma de Barcelona. Coordina la sección de teatro y danza del digital cultural ‘Núvol’, y lo encontraréis en los escenarios más insospechados
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
