Les coincidències, de vegades, poden ser molt felices. Fa poc que s’ha publicat una nova edició de The picture of Dorian Gray, amb una esplèndida traducció al català de Yannick Garcia i un pròleg, de regal, signat pel cineasta Albert Serra. El volum vol reparar les traduccions esbiaixades i censurades que havíem pogut llegir fins ara, on totes les referències sexuals i homoeròtiques del text s’havien rebaixat o, directament, eliminat. Per si això fos poc, al Teatre Romea s’acaba d’estrenar un muntatge que té tots els números de convertir-se en un dels èxits d’aquest Festival Grec, almenys del que es manifesta durant tot el mes pels teatres de la ciutat. Marc Rosich (que ha tingut uns mesos molt moguts, després de traduir L’òpera de tres rals) adapta i dirigeix una de les novel·les més conegudes d’Oscar Wilde. I la converteix en un espectacle perquè s’hi llueixi Àngels Gonyalons, que ja fa temps que està vivint un moment molt dolç en la seva carrera (amb èxits com L’alegria que passa, Dones de ràdio o La corona d’espines). Aquest no és exactament un one-woman-show, perquè Gonyalons està molt ben acompanyada en escena pel quintet de corda Leos Quintet i els actors-cantants Pol Blancafort, Pau Oliver i Jordi Vidal.
La immoralitat, el desig i la mirada de l’obra de Wilde es materialitzen al muntatge de Marc Rosich que protagonitza Àngels Gonyalons EL PAÍS
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
La immoralitat, el desig i la mirada de l’obra de Wilde es materialitzen al muntatge de Marc Rosich que protagonitza Àngels Gonyalons
Les coincidències, de vegades, poden ser molt felices. Fa poc que s’ha publicat una nova edició de The picture of Dorian Gray, amb una esplèndida traducció al català de Yannick Garcia i un pròleg, de regal, signat pel cineasta Albert Serra. El volum vol reparar les traduccions esbiaixades i censurades que havíem pogut llegir fins ara, on totes les referències sexuals i homoeròtiques del text s’havien rebaixat o, directament, eliminat. Per si això fos poc, al Teatre Romea s’acaba d’estrenar un muntatge que té tots els números de convertir-se en un dels èxits d’aquest Festival Grec, almenys del que es manifesta durant tot el mes pels teatres de la ciutat. Marc Rosich (que ha tingut uns mesos molt moguts, després de traduir L’òpera de tres rals) adapta i dirigeix una de les novel·les més conegudes d’Oscar Wilde. I la converteix en un espectacle perquè s’hi llueixi Àngels Gonyalons, que ja fa temps que està vivint un moment molt dolç en la seva carrera (amb èxits com L’alegria que passa, Dones de ràdio o La corona d’espines). Aquest no és exactament un one-woman-show, perquè Gonyalons està molt ben acompanyada en escena pel quintet de corda Leos Quintet i els actors-cantants Pol Blancafort, Pau Oliver i Jordi Vidal.
Seguint la tendència de tenir un sol intèrpret per encarnar tots els rols d’una història, Gonyalons es posa a la pell del dandi Lord Henry, el pintor Basyl Hallward, el jove Dorian Gray o l’actriu Sibyl Vane, en un subtil exercici de fregolisme físic i vocal. Però qui porta la veu cantant és Oscar Wilde: a l’actriu no li cal fer grans escarafalls, i en té prou amb un canvi de posició de les mans o d’inflexió en la veu. Som davant d’un muntatge de “teatre de cambra”, per la feliç convivència d’un quintet de corda amb l’acció teatral. Jordi Cornudella ha compost una banda sonora que, com Wilde, combina la frivolitat de la vida ociosa amb la foscor dels passatges més foscos d’aquest conte gòtic. També resulta summament estimulant l’ús de la música, que fluctua entre el paisatge sonor i la cançó: el pas de la veu parlada a la cantada és molt natural i orgànic.
La immoralitat, el desig i la mirada de l’obra de Wilde es materialitzen en una posada en escena minimalista (escenografia en blanc de Sebastià Brosa) que juga amb una il·luminació a estones expressionista de Bernat Jansà. El tòtem blanc que simbolitza el fatídic quadre és un gran encert, i l’ús de les llanternes com a focus permet que l’espectador ompli els buits amb les imatges que vulgui. Joana Martí vesteix Àngels Gonyalons amb sobrietat i elegància: un abric o una bata de seda ens converteixen automàticament en persones diferents. Aquest és el poder de la moda. El trio d’actors combina el blanc (de cintura en amunt) amb el vermell d’uns pantalons curts i uns mitjons (amb lliga): això els permet performar la sensualitat gairebé com si fos un joc infantil, interpretant tota mena de rols. Gonyalons recorda la cantant i actriu alemanya Ute Lemper (gràcies a la caracterització de Toni Santos) i que sigui ella qui interpreta Wilde converteix l’homoerotisme de l’obra en un exercici de transformisme deliciós. Víctor o Victòria? Per tancar el cercle, Montse Colomé mou l’elenc amb gràcia per l’escenari, i converteix els petits canvis escenogràfics en encertades coreografies d’objectes.
Per si encara havia quedat algun dubte: no us ho perdeu.
El retrat de Dorian Gray
Dramatúrgia i direcció escènica: Marc Rosich. Composició i direcció musical: Jordi Cornudella.
Intèrprets: Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Pol Blancafort i Jordi Vidal. Músics: Leos Quintet.
Teatre Romea. Barcelona. Fins al 2 d’agost.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
