Les dates nadalenques són repetitives per definició: família, tiberis, regals. Nostromo Live acaba d’estrenar El dia de la marmota, el seu primer gran musical en català, i aquests dies d’excessos li van de meravella. Fa un temps es va anunciar que Àngel Llàcer abandonava la direcció del muntatge per motius de salut, i ha estat substituït per Enric Cambray amb molta traça i ofici. Després de les produccions a Londres, Nova York i Melbourne, és la primera vegada que el musical s’estrena en una llengua que no sigui l’anglès. I és a Barcelona i en català. Chúpate esa, Madrid.
Els que ja tenim una edat recordem vivament la pel·lícula Atrapat en el temps, que és com s’ha traduït aquí Groundhog Day (Harold Ramis, 1993): comèdia romàntica protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell sobre un meteoròleg condemnat a viure el mateix dia infinites vegades. La popularitat del film ha calat fins i tot en el llenguatge: quan diem que una cosa sembla el dia de la marmota, és perquè és tremendament repetitiva. El musical es va estrenar a Londres el 2016 i compta amb música i lletra de Tim Minchin i llibret de Danny Rubin. Alerta: el mateix Stephen Sondheim havia declarat la seva intenció d’adaptar la pel·lícula, idea que va acabar desestimant en considerar impossible “superar una obra perfecta”.
Enric Cambray dirigeix amb alegria un repartiment molt compacte de catorze actors que no paren de pencar durant dues hores i mitja. Les cases blanques dissenyades per Enric Planas són molt resolutives, i el vestuari de Marc Udina recrea un 1993 amb aire de conte, però alhora molt realista. Roc Bernadí en el paper del protagonista Phil Connors s’erigeix en el pilar de l’espectacle: sobre les seves espatlles (estupenda gavardina amb muscleres) reposa tot el muntatge, un enèrgic i entregat elenc en què brillen tots. Diana Roig és Rita Hanson, una productora televisiva que ens fa oblidar Andie MacDowell, i en papers més petits destaquen Claudia Bravo com la Nancy (la seva cançó del segon acte és preciosa) o Júlia Bonjoch i Oriol Burés en diferents personatges. David Pintó ha traduït i adaptat les lletres amb gràcia: la llengua esmolada d’en Phil no té pietat, i s’agraeix un musical per a públic adult que no edulcora els renecs ni el masclisme del protagonista. Manu Guix dirigeix una banda de sis músics molt ben aprofitats, i les coreografies de Miryam Benedited mouen els habitants d’aquest poble perdut amb ritme i frenesí.
Que un musical anomenat El dia de la marmota tingui un primer acte una mica repetitiu al qual costa arrencar és gairebé una paradoxa, però estem davant d’un espectacle que acaba convencent gràcies a l’entrega absoluta dels intèrprets. Entre el déjà vu i la reformulació postmoderna d’El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1962), El dia de la marmota ens posa un mirall davant dels ulls i ens pregunta si realment ens agrada la vida que vivim. Que cadascú mediti la seva resposta.
El dia de la marmota. Música i lletra: Tim Minchin. Llibret: Dany Rubin. Direcció escènica: Enric Cambray. Direcció musical: Manu Guix. Teatre Coliseum, Barcelona. Fins al 2 de febrer.
El Teatre Coliseum estrena la versió musical de la pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, el primer muntatge que se’n fa en llengua no anglesa EL PAÍS
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
El Teatre Coliseum estrena la versió musical de la pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, el primer muntatge que se’n fa en llengua no anglesa
Les dates nadalenques són repetitives per definició: família, tiberis, regals. Nostromo Live acaba d’estrenar El dia de la marmota, el seu primer gran musical en català, i aquests dies d’excessos li van de meravella. Fa un temps es va anunciar que Àngel Llàcer abandonava la direcció del muntatge per motius de salut, i ha estat substituït per Enric Cambray amb molta traça i ofici. Després de les produccions a Londres, Nova York i Melbourne, és la primera vegada que el musical s’estrena en una llengua que no sigui l’anglès. I és a Barcelona i en català. Chúpate esa, Madrid.
Els que ja tenim una edat recordem vivament la pel·lícula Atrapat en el temps, que és com s’ha traduït aquí Groundhog Day (Harold Ramis, 1993): comèdia romàntica protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell sobre un meteoròleg condemnat a viure el mateix dia infinites vegades. La popularitat del film ha calat fins i tot en el llenguatge: quan diem que una cosa sembla el dia de la marmota, és perquè és tremendament repetitiva. El musical es va estrenar a Londres el 2016 i compta amb música i lletra de Tim Minchin i llibret de Danny Rubin. Alerta: el mateix Stephen Sondheim havia declarat la seva intenció d’adaptar la pel·lícula, idea que va acabar desestimant en considerar impossible “superar una obra perfecta”.
Enric Cambray dirigeix amb alegria un repartiment molt compacte de catorze actors que no paren de pencar durant dues hores i mitja. Les cases blanques dissenyades per Enric Planas són molt resolutives, i el vestuari de Marc Udina recrea un 1993 amb aire de conte, però alhora molt realista. Roc Bernadí en el paper del protagonista Phil Connors s’erigeix en el pilar de l’espectacle: sobre les seves espatlles (estupenda gavardina amb muscleres) reposa tot el muntatge, un enèrgic i entregat elenc en què brillen tots. Diana Roig és Rita Hanson, una productora televisiva que ens fa oblidar Andie MacDowell, i en papers més petits destaquen Claudia Bravo com la Nancy (la seva cançó del segon acte és preciosa) o Júlia Bonjoch i Oriol Burés en diferents personatges. David Pintó ha traduït i adaptat les lletres amb gràcia: la llengua esmolada d’en Phil no té pietat, i s’agraeix un musical per a públic adult que no edulcora els renecs ni el masclisme del protagonista. Manu Guix dirigeix una banda de sis músics molt ben aprofitats, i les coreografies de Miryam Benedited mouen els habitants d’aquest poble perdut amb ritme i frenesí.
Que un musical anomenat El dia de la marmota tingui un primer acte una mica repetitiu al qual costa arrencar és gairebé una paradoxa, però estem davant d’un espectacle que acaba convencent gràcies a l’entrega absoluta dels intèrprets. Entre el déjà vu i la reformulació postmoderna d’El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1962), El dia de la marmota ens posa un mirall davant dels ulls i ens pregunta si realment ens agrada la vida que vivim. Que cadascú mediti la seva resposta.
El dia de la marmota. Música i lletra: Tim Minchin. Llibret: Dany Rubin. Direcció escènica: Enric Cambray. Direcció musical: Manu Guix. Teatre Coliseum, Barcelona. Fins al 2 de febrer.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Oriol Puig Taulé (Sabadell, 1980) es crítico y cronista de artes escénicas. Es licenciado en Historia del Arte y tiene un Máster en Estudios Teatrales por la Universidad Autónoma de Barcelona. Coordina la sección de teatro y danza del digital cultural ‘Núvol’, y lo encontraréis en los escenarios más insospechados
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A