Com a lector habitual (tampoc exagerem) de poesia, m’agrada jugar amb mi mateix a una mena de solitari poètic. Si faig un tomb per Instagram, per exemple, i trobo la foto d’algun poema que ha penjat algú (sovint també poeta), intento no mirar-ne l’autor. Després d’una primera lectura, em faig algunes preguntes. M’ha colpit? El que s’hi diu és de debò? L’he entès? Cal entendre’l? Em sembla honest? I finalment, la pregunta definitiva: M’agrada? Una pregunta sobrevola les anteriors. De qui és? Però aquesta no és la clau del joc, i de fet li treu tot el sentit. El que vull saber és si realment he gaudit del poema, més enllà de qui l’hagi fet, de si és un original o bé una traducció. Només al final, amb un moviment del polze, obro la plica imaginària i comprovo si el meu gust real s’avé amb el que jo crec que m’hauria d’agradar. Sovint és així. Però de vegades m’he trobat condemnant a la foguera un poema que no sabia que era de Foix, i salvant en el meu interior el poema d’algú que, en teoria, no m’agrada, com un cert poeta que és la versió masculina d’una flor (una flor de pètals blancs i botó groc que justament serveix, esfullant-la, per saber si les coses t’agraden o no t’agraden). És un exercici sa per alliberar-se de prejudicis o favoritismes. Sí: és inevitable que també amb la poesia caiguem en això de fer-nos trampes al solitari. Però alerta: la poesia no pretén fer diners (ha, ha) ni mou una indústria potent ni és un entreteniment de masses. És una incompresa, i li agrada ser-ho. Li exigim, doncs, que sigui… veritable? Honesta? Potser aquest pensament és innocent, però en tot cas seria molt trist que la poesia renunciés a la innocència, i també hi renunciessin els lectors a l’hora de llegir-la. Aprofitant que una gran editorial està a punt de treure quatre llibres (tots alhora) d’una jove promesa de les lletres catalanes, m’agradaria posar-te, tu que llegeixes, davant d’aquesta mateixa pregunta. He triat alguns poemes de l’autor, a qui anomenarem “el poeta X”. Sisplau: si ets molt intel·ligent i ja t’ho saps a la primera, deixa jugar els altres. Al final de l’article hi ha el solucionari. Stop! Si vols jugar bé, evita mirar-lo.. El poeta X escriu això a Conversa de núvols (li agraden molt els núvols, i també les fulles, ja ho veuràs): “Eren tres núvols un matí plaent / parlant-se nous, escabelladament. / —De bella gana —deia l’un— faria / voltant el món interminable via! / És mon desig de cavalcar tot vent. // —El vent —feia el segon— t’esfilagarsa, / és malsegur d’anar damunt davall. / Val més durar tot un hivern, colgar-se / damunt la neu quietament esparsa / i ésser avar, aclofat, en una vall. // Feia el petit: —Oh, córrer, quin martiri; / durar, quin greu! Voldria avui, colpit / pel sol vermell quan ran de l’aigua em miri, / fer-me encenall ardent i defallir-hi, / i estalviar-me l’ombra de la nit”.. Faig una mena de solitari poètic perquè vull saber si realment he gaudit del poema, més enllà de l’autor. I tu, digues, quin núvol ets avui? T’has llevat amb ganes de voltar el món, o has nascut per fer una vida més reposada? No et sents bé ni amb una cosa ni amb l’altra? Això de viure se’t fa massa gran? Et fa por que, tant si vas amunt i avall com si t’enclaustres, hagi d’arribar el terrible final, potser acompanyat d’agonies? I si desapareixes abans de tot aquest mal? No et demano que et suïcidis, eh, ni que te’n vagis. Recorda: només ets un núvol. Tampoc és la meva tasca explicar-te aquest poema. Que hi ha coses que et molesten? Ja pot ser. Aclofar, defallir, colgar-se… Caram, sembla que aquest poema sigui de l’any 1933! Ja t’has formulat la pregunta? Rellegeix-lo i digues. Què et sembla?. En un altre llibre, el poeta escriu això: “Els dos amants (la nit / és lleu) s’han adormit. / I aixeca, el déu Infant, un llum i els veu formosos. / Té dos presents, l’Amor, dintre la mà confosos. / ¿Per qui serà el Dolor? ¿Per qui serà l’Oblit?”. Tot i ser una jove promesa, aquests versos ja són famosos. Normal. El poema té nom: ‘Destins’. No sé si ara mateix tens parella. Tampoc m’interessa. Però si mai t’has enamorat d’algú, recorda-ho. Vau dormir junts? Quant de temps fa? Et va deixar ell a tu? Al revés? Com descansen, en aquest poema immortal, els amants! Sense saber que el destí els té preparats aquests regals, i que els rebran inevitablement! Sempre hi ha algú que està més enamorat, un que oblida i un que recorda, i nosaltres, si tot va bé, hem estat a les dues bandes, i per això, en aquests dos amants aparentment de carn, en som un: un sol amant amb la mateixa consistència d’un núvol.. La poesia no pretén fer diners (ha, ha) ni mou una indústria potent. És una incompressa, i li agrada. És obvi que aquest noi té grans coses a dir-nos. Fixa’t com sap despullar-se de la pròpia vida i, alhora, penetrar en la nostra. Per fer-ho, empra aquesta cosa, com es diuen?, símbols. És un poeta simbolista, doncs? No ho sé: jo diria que és senzillament molt generós. Vol dir-te algunes coses que li van passar, alguna d’aquestes coses que a tots ens passen, i fer-les teves. Encara és jove. En aquests quatre llibres que ara surten no hi trobaràs cap pròleg. El poeta se’ns presenta despullat. Ho fa tot per provocar-nos plaer. Sap quines són les seves eines, els mecanismes que posa en joc, i per què: és que vol ser recordat. Hi ha un anhel de quedar entre nosaltres (de durar) i alhora la consciència de no ser res, de la desaparició. Llàstima que no tinguem temps de llegir-ne un altre poema. És alhora bonhomiós i cruel. Quan passin els anys, potser se li acudirà refer els seus versos. Hi tornarà un cop i un altre. L’obra de tota una vida, que se’ns oferirà, dirà algú, perquè tornem a entendre-la com una pàtria. Em sembla que no cal dir de qui parlem. Hauries de saber-ho, i si no, ets un afortunat de llegir-lo per primer cop. Aquesta tardor surten quatre llibres seus. Corre a la llibreria. Qui sap quan els reeditaran.. Seguir leyendo
És obvi que aquest noi té grans coses a dir-nos. Fixa’t com sap despullar-se de la pròpia vida i, alhora, penetrar en la nostra
Com a lector habitual (tampoc exagerem) de poesia, m’agrada jugar amb mi mateix a una mena de solitari poètic. Si faig un tomb per Instagram, per exemple, i trobo la foto d’algun poema que ha penjat algú (sovint també poeta), intento no mirar-ne l’autor. Després d’una primera lectura, em faig algunes preguntes. M’ha colpit? El que s’hi diu és de debò? L’he entès? Cal entendre’l? Em sembla honest? I finalment, la pregunta definitiva: M’agrada? Una pregunta sobrevola les anteriors. De qui és? Però aquesta no és la clau del joc, i de fet li treu tot el sentit. El que vull saber és si realment he gaudit del poema, més enllà de qui l’hagi fet, de si és un original o bé una traducció. Només al final, amb un moviment del polze, obro la plica imaginària i comprovo si el meu gust real s’avé amb el que jo crec que m’hauria d’agradar. Sovint és així. Però de vegades m’he trobat condemnant a la foguera un poema que no sabia que era de Foix, i salvant en el meu interior el poema d’algú que, en teoria, no m’agrada, com un cert poeta que és la versió masculina d’una flor (una flor de pètals blancs i botó groc que justament serveix, esfullant-la, per saber si les coses t’agraden o no t’agraden). És un exercici sa per alliberar-se de prejudicis o favoritismes. Sí: és inevitable que també amb la poesia caiguem en això de fer-nos trampes al solitari. Però alerta: la poesia no pretén fer diners (ha, ha) ni mou una indústria potent ni és un entreteniment de masses. És una incompresa, i li agrada ser-ho. Li exigim, doncs, que sigui… veritable? Honesta? Potser aquest pensament és innocent, però en tot cas seria molt trist que la poesia renunciés a la innocència, i també hi renunciessin els lectors a l’hora de llegir-la. Aprofitant que una gran editorial està a punt de treure quatre llibres (tots alhora) d’una jove promesa de les lletres catalanes, m’agradaria posar-te, tu que llegeixes, davant d’aquesta mateixa pregunta. He triat alguns poemes de l’autor, a qui anomenarem “el poeta X”. Sisplau: si ets molt intel·ligent i ja t’ho saps a la primera, deixa jugar els altres. Al final de l’article hi ha el solucionari. Stop! Si vols jugar bé, evita mirar-lo.. El poeta X escriu això a Conversa de núvols (li agraden molt els núvols, i també les fulles, ja ho veuràs): “Eren tres núvols un matí plaent / parlant-se nous, escabelladament. / —De bella gana —deia l’un— faria / voltant el món interminable via! / És mon desig de cavalcar tot vent. // —El vent —feia el segon— t’esfilagarsa, / és malsegur d’anar damunt davall. / Val més durar tot un hivern, colgar-se / damunt la neu quietament esparsa / i ésser avar, aclofat, en una vall. // Feia el petit: —Oh, córrer, quin martiri; / durar, quin greu! Voldria avui, colpit / pel sol vermell quan ran de l’aigua em miri, / fer-me encenall ardent i defallir-hi, / i estalviar-me l’ombra de la nit”.. Faig una mena de solitari poètic perquè vull saber si realment he gaudit del poema, més enllà de l’autor. I tu, digues, quin núvol ets avui? T’has llevat amb ganes de voltar el món, o has nascut per fer una vida més reposada? No et sents bé ni amb una cosa ni amb l’altra? Això de viure se’t fa massa gran? Et fa por que, tant si vas amunt i avall com si t’enclaustres, hagi d’arribar el terrible final, potser acompanyat d’agonies? I si desapareixes abans de tot aquest mal? No et demano que et suïcidis, eh, ni que te’n vagis. Recorda: només ets un núvol. Tampoc és la meva tasca explicar-te aquest poema. Que hi ha coses que et molesten? Ja pot ser. Aclofar, defallir, colgar-se… Caram, sembla que aquest poema sigui de l’any 1933! Ja t’has formulat la pregunta? Rellegeix-lo i digues. Què et sembla?. En un altre llibre, el poeta escriu això: “Els dos amants (la nit / és lleu) s’han adormit. / I aixeca, el déu Infant, un llum i els veu formosos. / Té dos presents, l’Amor, dintre la mà confosos. / ¿Per qui serà el Dolor? ¿Per qui serà l’Oblit?”. Tot i ser una jove promesa, aquests versos ja són famosos. Normal. El poema té nom: ‘Destins’. No sé si ara mateix tens parella. Tampoc m’interessa. Però si mai t’has enamorat d’algú, recorda-ho. Vau dormir junts? Quant de temps fa? Et va deixar ell a tu? Al revés? Com descansen, en aquest poema immortal, els amants! Sense saber que el destí els té preparats aquests regals, i que els rebran inevitablement! Sempre hi ha algú que està més enamorat, un que oblida i un que recorda, i nosaltres, si tot va bé, hem estat a les dues bandes, i per això, en aquests dos amants aparentment de carn, en som un: un sol amant amb la mateixa consistència d’un núvol.. La poesia no pretén fer diners (ha, ha) ni mou una indústria potent. És una incompressa, i li agrada. És obvi que aquest noi té grans coses a dir-nos. Fixa’t com sap despullar-se de la pròpia vida i, alhora, penetrar en la nostra. Per fer-ho, empra aquesta cosa, com es diuen?, símbols. És un poeta simbolista, doncs? No ho sé: jo diria que és senzillament molt generós. Vol dir-te algunes coses que li van passar, alguna d’aquestes coses que a tots ens passen, i fer-les teves. Encara és jove. En aquests quatre llibres que ara surten no hi trobaràs cap pròleg. El poeta se’ns presenta despullat. Ho fa tot per provocar-nos plaer. Sap quines són les seves eines, els mecanismes que posa en joc, i per què: és que vol ser recordat. Hi ha un anhel de quedar entre nosaltres (de durar) i alhora la consciència de no ser res, de la desaparició. Llàstima que no tinguem temps de llegir-ne un altre poema. És alhora bonhomiós i cruel. Quan passin els anys, potser se li acudirà refer els seus versos. Hi tornarà un cop i un altre. L’obra de tota una vida, que se’ns oferirà, dirà algú, perquè tornem a entendre-la com una pàtria. Em sembla que no cal dir de qui parlem. Hauries de saber-ho, i si no, ets un afortunat de llegir-lo per primer cop. Aquesta tardor surten quatre llibres seus. Corre a la llibreria. Qui sap quan els reeditaran.. La paraula en el vent. Edicions 62. 104 pàgines. 16,90 euros @9,99. L’oreig entre les canyes. Edicions 62. 104 pàgines. 16,90 euros @9,99. Nabí. Edicions 62. 96 pàgines. 16,90 euros @9,99. El veire encantat. Edicions 62. 96 pàgines. 16,90 euros @9,99
EL PAÍS
