S’està fent cada cop més difícil escriure honestament sobre Palestina. En el panorama actual, tot el que es diu i es calla porta implícit el posicionament de l’autor. Això li obrirà algunes portes i n’hi tancarà d’altres. Els autors no poden ser ingenus: qui vulgui escriure sobre Palestina ho ha de fer amb plena consciència del terreny discursiu que navega, i d’aquí la dificultat de fer literatura honesta. És més fàcil revestir els escrits d’un pathos que en dificulta un apropament crític. Per això val la pena parar atenció a Adania Shibli.. Seguir leyendo
A ‘Engany’, una veu sedada narra amb precisió costumista la vida d’una noia i un noi palestins; entre línies, s’hi amaga un tercer personatge: la terra
S’està fent cada cop més difícil escriure honestament sobre Palestina. En el panorama actual, tot el que es diu i es calla porta implícit el posicionament de l’autor. Això li obrirà algunes portes i n’hi tancarà d’altres. Els autors no poden ser ingenus: qui vulgui escriure sobre Palestina ho ha de fer amb plena consciència del terreny discursiu que navega, i d’aquí la dificultat de fer literatura honesta. És més fàcil revestir els escrits d’un pathos que en dificulta un apropament crític. Per això val la pena parar atenció a Adania Shibli.. Más información. A hores d’ara, de Shibli sempre podem esperar un artefacte literari interessant, com a Un detall menor(Navona), en què l’estructura de díptic reflecteix la divisió de la terra en dues entitats. Fa literatura, sembla, amb l’objectiu d’humanitzar els palestins, no des del patetisme, sinó des d’una distància que es vol objectiva, tot i que la travessa un filó inevitable de sarcasme. A Engany, una veu sedada, lleugera, gairebé cínica, narra amb precisió costumista la vida d’una noia i un noi palestins. Aquest espectre que descriu l’acció en tercera persona de tant en tant intercala una primera persona del plural que, d’una banda, evoca la tradició oral àrab, i de l’altra, sembla que ens fa còmplices del que observem. La sensació resultant és d’impotència, la qual cosa em recorda la manera com el món ha contemplat la destrucció de Gaza sense poder-hi fer res.. La trama alterna les històries d’aquests dos joves anònims. Tots dos són passius fins al punt de resultar frustrants, tot i que el llibre s’esforça a mostrar que aquesta passivitat és fruit de les circumstàncies asfixiants en què es mouen. Al llarg de la novel·la, les seves històries són reflectides pels animalons que es creuen pel camí. Quan la noia estudia en una universitat israeliana, l’acompanya un camaleó. El noi, durant la seva detenció, estableix una relació amb un ocell.. Entre línies, s’hi amaga un tercer personatge: la terra. En contrast amb la urgència de l’acció humana, Shibli dedica passatges llargs i llangorosos a descriure el ritme lent, cíclic i pacient de la natura, des d’una corrua de formigues fins a l’esclat dels brots verds a la primavera. Els personatges palestins demostren una afinitat amb la natura i els ritmes de la terra que els israelians no tenen; aquests són presentats com un artifici imposat, fora de lloc, la causa del fet que, com repeteix el llibre, “la situació empitjora dia rere dia”. La connexió dels palestins amb la fauna que els envolta reforça la idea que també ells són éssers antics, part de la textura primigènia del lloc.. És, també, un llibre escrit de cara a l’exterior. Una kufia a la primera pàgina és una declaració d’intencions, i la segueixen oliveres i nens llançant pedres. Són símbols gastats, sí, però també el vocabulari amb què els palestins s’han fet entendre al món. Tant és així que em vaig trobar comptant les pàgines que faltaven perquè aparegués el dabke, i a la pàgina 67 no vaig poder contenir el riure.. Dit això, és interessant com Shibli reincorpora aquests símbols al seu context natural. Són elements culturals palestins que, en internacionalitzar-se, gairebé s’han desvinculat del seu origen i han esdevingut símbols de l’esquerra en el sentit més ampli. Shibli els fa servir a consciència (a la primera pàgina, recordem) retornant-los a la terra d’origen i a la quotidianitat: la kufia es fa servir per eixugar el baf del parabrisa d’un cotxe.. Al llarg del llibre, Shibli demostra una capacitat gairebé sàdica d’assenyalar els petits gestos i detalls que carreguen d’incomoditat el silenci entre persones. M’interessa sobretot el periodista occidental que apareix cap al final i per a qui la protagonista fa d’intèrpret. Shibli l’aprofita per abocar-hi la barreja de sentiments que desperta en els palestins el suport que reben de l’exterior. Hi ha agraïment, evidentment, per la voluntat d’explicar la seva història al món. Però també hi ha la sospita que tot plegat no és més que una petita aventura que es poden permetre des del seu privilegi blanc; que volen fer-se partícips d’un trauma que no han conegut a les seves vides i adquirir-ne el pedigrí.. Shibli demana que el llibre no es llegeixi en clau política sinó literària, però no fotem. Dins la literatura d’esquerres —no ens enganyem, avui això va així—, Engany és un exemple valuós i aconseguit de literatura de la derrota: digna. L’autoflagel·lació es deixa per a la literatura dels opressors.. Engany. Adania Shibli. Traducció de Mohammad Bitari. La Magrana. 176 pàgines. 18,91 euros
EL PAÍS
