‘Del fandom al troleig’: joves, estúpides i felices a la Sala Beckett

Les generacions acostumen a definir-se amb lletres (X, Y, Z…) o categories: tenim els boomers o fills del baby boom, servidor pertany a la “generació Erasmus”, i llavors hi ha la “generació extraescolar”. Berta Prieto és una creadora de vint-i-sis anys que, tot i la seva rabiosa joventut, ja ha estrenat diversos espectacles amb la seva companyia Las Chatis de Montalbán i s’autoproclama orgullosament “la nena mimada de la Sala Beckett”. Molts la van conèixer amb Autodefensa, la (imprescindible) sèrie de Filmin que va crear amb la seva amiga Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca. Ara està sacsejant l’avorrit i previsible panorama escènic català amb Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla. Un títol que no és gens catchy per a un espectacle divertidíssim.

Intel·ligència, humor i una anàlisi sociològica molt esmolada recorren aquest muntatge escrit i dirigit per Prieto: som davant d’una reivindicació de l’estupidesa i la felicitat que comporta davant de la pressió contemporània d’haver d’estar sempre a l’alçada. Amb el públic assegut a dues bandes en unes grades sense butaques (escenografia de Paula González), assistim a un espectacle que reuneix la gracieta amb la crítica social, la paròdia amb la reflexió existencialista, el circ romà amb la galeria d’art conceptual. La inesperada profunditat del mem. Fent servir els codis del musical (fantàstiques cançons de Barenys), la farsa o la performance, el muntatge està protagonitzat per cinc magnífiques actrius que parodien l’overthinking i el silly privilege de la nostra època. Són aquestes: la joveníssima Roser Dresaire amb el seu tutú, Laura Roig i la seva eufòria descerebrada, la cineasta Irene Moray i la seva catifa vermella portàtil, Belén Barenys i el seu home curtet (personatge que mereix un spin off) i la còmica Judit Martín, la més veterana del grup, que ens regala un final èpic entre aquesta bogeria de perruques i lluentons.

La salut mental, el feminisme, les mommy issues o el canvi climàtic són parodiats sense pietat per Prieto, que amb el seu alter ego Paula Miró ens ve a dir que els estúpids són molt més feliços. La gimnasta Simone Biles, els llibres d’Anagrama o una periodista cultural que sintetitza tots els mals del nostre temps conviuen alegrement en aquest espectacle extravagant que reivindica una veritat com un temple: tots volem ser artistes i, en realitat, tots podem ser artistes.

Seguir leyendo

 La salut mental, el feminisme, les mommy issues o el canvi climàtic són parodiats sense pietat per Berta Prieto, que amb el seu alter ego Paula Miró ens ve a dir que els estúpids són molt més feliços  EL PAÍS

teatre

Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

La salut mental, el feminisme, les mommy issues o el canvi climàtic són parodiats sense pietat per Berta Prieto, que amb el seu alter ego Paula Miró ens ve a dir que els estúpids són molt més feliços

Sobre la firma

Oriol Puig Taulé (Sabadell, 1980) es crítico y cronista de artes escénicas. Es licenciado en Historia del Arte y tiene un Máster en Estudios Teatrales por la Universidad Autónoma de Barcelona. Coordina la sección de teatro y danza del digital cultural ‘Núvol’, y lo encontraréis en los escenarios más insospechados

Más información