El teatre independent agonitza. Els números són clars i ens els dona la Sala Flyhard: la temporada passada només van fer 30 bolos, mentre que la 23-24 van arribar als 75 (23 dels quals eren de La pell fina i 20 d’Austràlia). Uns números que són extensibles a qualsevol que es dediqui a fer teatre lluny de les grans estructures públiques i privades.
Per sobreviure, a la Flyhard necessiten girar pel territori, perquè amb les 40 localitats del petit teatre de Sants, com a molt, perden pocs diners. La raó de la davallada espectactular? Una combinació de factors que van des d’haver de treballar a un any i mig vista —cosa impossible per a ells— fins a caixets cada vegada més baixos, sense oblidar una pujada de pressupost del programa.cat, línia de la Generalitat per ajudar a la mobilitat de les companyies pel territori. Això, paradoxalment, els ha deixat fora: “El fet que els ajuntaments tinguin accés a més recursos els permet poder contractar peces més cares, més grosses i amb cares més reconegudes (de producció pública i privada). Això, inevitablement, expulsa dels calendaris les peces de les productores de petit i mitjà format, perquè ja no queden dates de programació i els pressupostos s’acaben abans”.
A la Flyhard encara tenen una sala on exhibir. Però què passa quan t’has de buscar la vida a tot arreu per estrenar i, més tard, per mantenir viu el projecte? Helena Font, productora d’Indi Gest, assegura que el format mitjà és gairebé inviable. I encara menys si no tens “cares conegudes”, és a dir, actrius i actors que surtin a la tele. La mala dicció, per exemple, una delícia d’espectacle de Jordi Oriol que va fer dues temporades al Lliure de Gràcia, només ha fet 12 funcions pel territori. Reiterat rei tarat, peça especialment adreçada a adolescents, estrenada la temporada passada, encara no ha sortit de gira.
A tot això, cal afegir-hi el que alguns productors independents anomenen la “competència deslleial” dels teatres públics, especialment del TNC, que la temporada passada va vendre bolos de L’aranya a bon preu. Dels 20.000-25.000 euros que costaria una funció que compta amb dotze intèrprets en escena, la Generalitat n’assumeix una bona part. Així, diuen els independents, costa molt competir, perquè ningú no et compra un espectacle amb quatre o cinc intèrprets a un preu raonable de 4.500 o 5.000 euros. “Te n’ofereixen 2.000!”, s’exclamen. Quan es tracta de pagar muntatges amb dos o tres actors famosos, ningú no té cap problema a arribar als 10.000 euros. “O ens ajustem a treballar exclusivament en sales petites girant monòlegs o obres de dos actors, o sembla que no tenim espai en el mapa de programacions de Catalunya”, diuen des de la Flyhard.
Una programadora gironina m’explica que el seu teatre està “obligat” a comprar un espectacle del Teatre Nacional per temporada i que la burocràcia se’ls està menjant, fins al punt que no tenen agilitat. “Cada vegada tenim menys diners i menys dies”, assegura. Avui, per exemple, és impossible seguir el model ideal que suposaria que si el teu espectacle gaudeix del suport de tres teatres i dos festivals ja és viable. Bàsicament, perquè cap teatre de fora de Barcelona té la capacitat de produir. Així funcionava el teatre aquí i així funciona al nord dels Pirineus.
Mentrestant, l’autèntic motor del teatre català perd visibilitat i pistonada. Als joves els costa molt treure el cap, poder mostrar-se arreu. Pitjor encara si no et dediques a la comèdia o flirteges amb els gèneres híbrids.
Els números són clars i ens els dona la Sala Flyhard: la temporada passada només van fer 30 bolos, mentre que la 23-24 van arribar als 75 EL PAÍS
El teatre independent agonitza. Els números són clars i ens els dona la Sala Flyhard: la temporada passada només van fer 30 bolos, mentre que la 23-24 van arribar als 75 (23 dels quals eren de La pell finai 20 d’Austràlia). Uns números que són extensibles a qualsevol que es dediqui a fer teatre lluny de les grans estructures públiques i privades.
Per sobreviure, a la Flyhard necessiten girar pel territori, perquè amb les 40 localitats del petit teatre de Sants, com a molt, perden pocs diners. La raó de la davallada espectactular? Una combinació de factors que van des d’haver de treballar a un any i mig vista —cosa impossible per a ells— fins a caixets cada vegada més baixos, sense oblidar una pujada de pressupost del programa.cat, línia de la Generalitat per ajudar a la mobilitat de les companyies pel territori. Això, paradoxalment, els ha deixat fora: “El fet que els ajuntaments tinguin accés a més recursos els permet poder contractar peces més cares, més grosses i amb cares més reconegudes (de producció pública i privada). Això, inevitablement, expulsa dels calendaris les peces de les productores de petit i mitjà format, perquè ja no queden dates de programació i els pressupostos s’acaben abans”.
A la Flyhard encara tenen una sala on exhibir. Però què passa quan t’has de buscar la vida a tot arreu per estrenar i, més tard, per mantenir viu el projecte? Helena Font, productora d’Indi Gest, assegura que el format mitjà és gairebé inviable. I encara menys si no tens “cares conegudes”, és a dir, actrius i actors que surtin a la tele. La mala dicció, per exemple, una delícia d’espectacle de Jordi Oriol que va fer dues temporades al Lliure de Gràcia, només ha fet 12 funcions pel territori. Reiterat rei tarat, peça especialment adreçada a adolescents, estrenada la temporada passada, encara no ha sortit de gira.
A tot això, cal afegir-hi el que alguns productors independents anomenen la “competència deslleial” dels teatres públics, especialment del TNC, que la temporada passada va vendre bolos de L’aranya a bon preu. Dels 20.000-25.000 euros que costaria una funció que compta amb dotze intèrprets en escena, la Generalitat n’assumeix una bona part. Així, diuen els independents, costa molt competir, perquè ningú no et compra un espectacle amb quatre o cinc intèrprets a un preu raonable de 4.500 o 5.000 euros. “Te n’ofereixen 2.000!”, s’exclamen. Quan es tracta de pagar muntatges amb dos o tres actors famosos, ningú no té cap problema a arribar als 10.000 euros. “O ens ajustem a treballar exclusivament en sales petites girant monòlegs o obres de dos actors, o sembla que no tenim espai en el mapa de programacions de Catalunya”, diuen des de la Flyhard.
Una programadora gironina m’explica que el seu teatre està “obligat” a comprar un espectacle del Teatre Nacional per temporada i que la burocràcia se’ls està menjant, fins al punt que no tenen agilitat. “Cada vegada tenim menys diners i menys dies”, assegura. Avui, per exemple, és impossible seguir el model ideal que suposaria que si el teu espectacle gaudeix del suport de tres teatres i dos festivals ja és viable. Bàsicament, perquè cap teatre de fora de Barcelona té la capacitat de produir. Així funcionava el teatre aquí i així funciona al nord dels Pirineus.
Mentrestant, l’autèntic motor del teatre català perd visibilitat i pistonada. Als joves els costa molt treure el cap, poder mostrar-se arreu. Pitjor encara si no et dediques a la comèdia o flirteges amb els gèneres híbrids.
